EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAN GARÍ

El misteri Profitós dels pares

'Entre ells dos' de Richard Ford. Empúries / Anagrama. Traducció de Josefina Caball. 170 pàg. / 16,90 €

El misteri  Profitós dels pares Zoom

Després de moltes i ben valuoses pàgines de ficció, Richard Ford -com s’esdevé amb molts novel·listes- s’ha enfrontat finalment a la consignació memorialística de les seues vivències més íntimes. I l’objecte d’aquesta initimitat l’ha focalitzat en la figura dels pares. Al capdavall, hem inventat la família com el petit laboratori on fer créixer les persones, i a vegades la fórmula funciona i a vegades no. Ford assegura que la seua infància va ser feliç, i d’aquesta felicitat n’ha extret motius per a la seua escriptura. D’altres escriptors han abandonat el laboratori amb traumes i horrors dignes de millor causa. I igualment han aconseguit fer-ne, amb tot això, literatura.

Richard Ford ha escollit, per construir aquest llibre, dos retrats independents, un de sa mare (escrit poc després de la seua mort, en 1981) i un altre de son pare (realitzat trenta anys després). Ell mateix verbalitza aquesta necessitat que va sentir d’abordar les dues figures per separat a partir de la constatació que pare i mare són dos universos paral·lels, i que, d’alguna manera, resulten a la vegada inextricables. Els seus pares, de tota manera, tenien una relació ben peculiar:s’estimaven de debò. “Allò que era més íntim, més important, més satisfactori i necessari per al pare i per a la mare tenia lloc gairebé exclusivament entre ells dos” -escriu el fill-. No és que no estimaren també la seua criatura. Ho feien, però eren afectes que, per dir-ho així, circulaven per canals diferents. Ambdós -pare i mare- venien de passats no excessivament afalagadors, i havien sabut construir un refugi on el petit Richard va poder desenvolupar-se dignament.

Perdre el pare als setze anys

La mort prematura del pare va marcar la deriva de la família. L’any 1948, Parker Ford té un atac al cor. Des d’aquell moment, fins la seua mort definitiva (en 1960), Richard va ser conscient que tenia un pare. Aquest lapse d’una dotzena d’anys aferma la relació amb el seu progenitor, però no és suficient. Quan Parker mor, el seu fill només té setze anys. El buit que s’instaura llavors té conseqüències en la vida del futur escriptor. Com ell mateix confessa, no va poder fruir d’una relació “d’adult a adult” amb el seu pare (però, es té mai una relació així amb el teu propi pare?). Aquesta frustració, de tota manera, no va ser inútil: de retruc, això li va permetre escriure -l’esvoranc pavorós deixat pel pare el va omplir la literatura.

Després li va quedar sa mare, Edna Akin. La seua relació també és peculiar: “Nosaltres -la mare i jo- no vam estar gaire lligats pels vincles típics, com el sentit del deure, la recança, el sentit de culpabilitat, la vergonya, el decòrum. L’amor, que mai no és típic, ho arrecerava tot. Donàvem per fet que era fiable, i ho era”. La família havia quedat coixa amb la defunció de Parker, però el fill va poder concentrar la seua cura en una mare malalta de càncer en els seus últims anys de vida. Tot això ara és només una condició per a la memòria i un motiu per excitar l’escriptura. Si Richard Ford no fos un escriptor, hauria protagonitzat una indagació psicològica com aquesta sobre els seus pares? Aquest, naturalment, és un privilegi dels que es dediquen a la paraula. Només ells, entre tots els fills, poden extraure lleis universals allà on d’altres simplement observarien costums privatius: “Els nostres pares, aïllats com estem en la nostra existència, ens lliguen estretament a una cosa que no som, i es forja una distanciació estant junts i un misteri profitós, de manera que fins i tot quan estem amb ells també estem sols”.

Per investigar aquest misteri Richard Ford ha escrit el seu llibre. Com reconeix, hi tenia un deure moral com a escriptor. No pots ocupar-te sempiternament de vides inventades sense fer una ullada a l’arqueologia de les raons de la teua soledat més desassossegadorament sòlida.