Crítica
PERE ANTONI PONS

Una lliçó d’història, periodisme i terror

'Los asesinos de la luna' de David Grann. Literatura Random House. Traducció Luis Murillo Fort. 356 pàg. / 20,90 €

Una lliçó d’història, periodisme i terror / RONNIECHUA / GETTY Zoom

Una virtut dels millors narradors nord-americans, i això val tant per als novel·listes i contistes com per als periodistes i els escriptors de no-ficció, és la capacitat de mostrar i explicar algun aspecte estructural de la història o la societat dels Estats Units a partir d’uns esdeveniments concrets, ja siguin reals o ficticis. En el cas de Los asesinos de la luna, de David Grann (Nova York, 1967), l’aspecte estructural que queda en evidència és el sentit patrimonial que els blancs anglosaxons han tingut sempre del país, que els ha dut a espoliar, desarrelar i exterminar sense contemplacions i amb tota mena de violències i argúcies les poblacions de nadius americans que ocupaven el territori des de molt abans que ells hi arribessin i el colonitzessin.

Quins són els esdeveniments concrets -històrics- que Grann, una de les plomes estrella de la revista The New Yorker i un dels periodistes més reputats de l’actualitat, reconstrueix al llibre? Només ho esbossaré, perquè com menys coses en sàpiga el lector, més horrible i impactant serà l’estupor que li causarà la lectura.

Després de ser expulsats de les seves terres seculars i de ser desplaçats durant dècades entre diferents indrets, la comunitat indígena dels osage va ser obligada a assentar-se en uns terrenys aparentment pobres i inhòspits d’Oklahoma sota els quals va resultar que hi havia unes quantioses reserves de petroli. Aquesta riquesa mineral va fer que els osage fossin durant la dècada dels 20 una de les comunitats amb més renda per càpita dels Estats Units -vivien en mansions, tenien xofers i disposaven de servei domèstic-, la qual cosa representava una inversió absoluta de l’ordre ètnic i social general. Aquella fortuna, però, aviat va revelar-se com “una benedicció maleïda”: molts membres de la comunitat començaren a morir de forma violenta o com a mínim sospitosa, víctimes de l’odi racial, de la cobdícia i de la rapinya d’uns blancs que volien prendre’ls tot el que tenien i que se sentien emparats i protegits per un sistema corromput. No va ser fins que l’FBI, aleshores encara en procés de creació de la seva estructura i de modernització dels seus procediments i mètodes, es va implicar en la investigació dels crims que es començaren a aclarir.

Rigorós, clar i enlluernador

El llibre està dividit en tres parts. Les dues primeres són més historiogràfiques que no pas periodístiques, en el sentit que ofereixen una exposició rigorosa, clara, ordenada i meticulosa d’uns fets del passat -una conspiració sinistra que es va acarnissar sobre una família d’osage- que l’autor ha reconstruït fent feina d’arxiu i rescatant des d’informes policials i testimonis secrets fins a cartes privades i dietaris de detectius privats, passant per declaracions de confidents i transcripcions de judicis. El resultat són 246 pàgines excel·lents: escrites en una prosa eficient i diàfana, enèrgica sense efectismes ni èmfasis, sempre al servei de la narració d’una tragèdia humana inqualificable i d’un panorama sociopolític cruel i putrefacte.

La tercera i última part és, simplement, una exhibició periodística. Grann -un mestre del periodisme criminal: llegeixin els tres reportatges d’ El viejo y la pistola, també editat per Random House- trepitja el terreny, parla amb descendents de les víctimes, furga en més arxius, es qüestiona certeses i conclusions, especula, tempteja hipòtesis... I, a la fi, fa noves descobertes, de les quals no en diré res, només que redimensionen la tragèdia d’una manera insospitada i esgarrifosa. Un llibre brutal. En tots els sentits.