Crítica
PERE ANTONI PONS

Les il·lusions i les desil·lusions de Josep Pla

'Fer-se totes les il·lusions possibles' de Josep Pla. Destino. 280 pàg. / 20 €

Les il·lusions i les desil·lusions de Josep Pla / ARA Zoom

A grans trets, i simplificant el que explica amb tot luxe de detalls Francesc Montero a la introducció del volum, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses recull materials que Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) va anar escrivint al llarg de la vida i que tenia previst incloure a les Obres Completes com un segon volum de Notes disperses, complementari del que va publicar el 1969. Per a Pla, les “notes disperses” eren “un calaix de sastre” en què convivien, sense estructura cronològica ni divisions temàtiques, des d’observacions de la realitat fins a records personals, passant per comentaris de lectures, descripcions de personatges, anàlisis del propi caràcter i anècdotes variades, tot presentat en forma de magmàtic al·luvió i cohesionat amb l’única argamassa de la mirada singular, la veu inconfusible i la prosa desimbolta de l’autor.

Tot i que en conjunt els materials inèdits aquí recollits no empaten, ni per volum ni per elaboració literària, amb els publicats a les Notes disperses, tenen una virtut que aquells no tenen: l’absoluta llibertat amb què Pla els va escriure. Francesc Montero, que ha tingut cura de l’edició, ho explica al pròleg: el cos central del llibre està format per textos que van ser descartats per raons extraliteràries. Estem parlant, sobretot, de materials que la censura no hauria tolerat: crítiques ferotges al règim de Franco, declaracions d’un catalanisme militant i referències eròtiques més o menys inflamades. A més, també hi ha diverses tafaneries relacionades amb la revista Destino, que Pla i Vergés van deixar en un calaix per no tenir problemes amb amics i col·laboradors. Sempre que, molts anys després de la seva mort, es rescata un inèdit d’un autor totèmic, cal preguntar-se si té valor per si mateix i si serveix per aportar alguna cosa al coneixement de la seva obra, o bé si es tracta simplement d’una operació de necrofília literària. En el cas de Fer-se totes les il·lusions possibles, la resposta és taxativa: aporta coneixement i té valor. Entre altres raons perquè contribueix a redibuixar, igual com ja ho havia fet l’epistolari amb Cruzet, el perfil ideològic d’un Pla que no té res a veure amb el que, tendenciosament, s’ha volgut vendre durant dècades des de l’espanyolisme. Davant la idea que Pla va ser un home i un escriptor que va viure acomodat al franquisme, que va assumir igualment com a pròpies les llengües catalana i castellana, i que representava el paradigma del catalanista pactista i moderat, aquí se’ns apareix un Pla combatiu, que parla de l’Espanya de Franco amb una mescla de fúria i de fàstic, i que considera que la decadència de Catalunya és causada pel fet de ser un país ocupat, és a dir, desnaturalitzat a còpia d’una llarga, tòxica i violenta repressió.

Tot i que la dimensió política és la més cridanera, el llibre és ple de qüestions fascinants o, si més no, interessants i curioses. Destaquen algunes històries familiars, els comentaris de lector voraç i penetrant, l’aparició d’alguns gegants de la cultura catalana -Dalí, Fuster, Vicens Vives, Coromines-, boutades malicioses i hilarants -en especial contra les pretensions de certa gent de cultura-, invectives contra persones que no suportava, reflexions sobre els mecanismes de la creativitat -el que diu sobre Corot és prodigiós-, amargues caigudes en el desànim... Fins i tot els poemes, infumables, tenen la seva gràcia. És cert que, en termes generals, els textos estan escrits d’una manera ràpida i un punt descurada, com si fossin dibuixos precipitats. No hi fa res. Igual que el geni de Picasso llueix fins i tot en els esbossos, el geni de Pla -l’estil proteic i elèctric, la veu precisa i directa, la mirada humanista i mordaç- omple aquestes pàgines que, per sort, han deixat de ser inèdites.