EL LLIBRE DE LA SETMANA
JORDI LLAVINA

La ferida lluminosa

'La condició vulnerable' de Joan-Carles Mèlich. Arcàdia. 96 pàg. / 12 €

La ferida lluminosa / RUTH MARIGOT Zoom

Recordo una poesia de Borís Pasternak, Nit d’hivern -n’hi ha traducció castellana de Marià Manent i Boyan Marcoff-, que ens presenta l’interior d’una casa, ben a recer del fred i de la neu de fora. És una llar acollidora. Potser reforça aquesta impressió el fet que una taula es fa centre de la nostra atenció i que, damunt d’aquesta, hi ha una espelma encesa. Els versos no mostren directament la presència humana, però gràcies a la claror de la flameta intuïm tot d’ombres projectades per uns estadants que no veiem. “Tot el mes de febrer hi va haver tempestes / i, sense aturador, la flama / d’una espelma feia llum damunt la taula, / una espelma feia llum”. La insistència en aquest darrer vers -“una espelma feia llum”- resulta molt significativa.

El sentit del nou assaig de Joan-Carles Mèlich m’ha fet pensar en l’espelma del rus, tan vulnerable, tan a mercè d’un buf d’aire inopinat, i, tanmateix, tan constant en la seva comesa de fer llum, d’il·luminar la vida casolana. Es tracta d’un treball d’expressió planera i intenció fonda, que constitueix una baula més en la filosofia literària de l’autor. Literària perquè, com l’obra de Josep M. Esquirol -un autor que, com el que ressenyo, també admira Emmanuel Lévinas-, recorre, ara i adés, a la literatura per construir el discurs propi: Virginia Woolf, Paul Auster, Philip Roth, Rainer Maria Rilke, Vassili Grossman, Samuel Beckett, August Strindberg, Herman Melville o William Shakespeare són grans escriptors que retrobem en aquestes pàgines. Igualment hi treu el cap la filosofia, també literària, de Rousseau, el passejant solitari que deixà escrit: “De la nostra feblesa mateixa neix la nostra fràgil felicitat”.

“La metafísica no suporta pensar l’ètica corpòriament”, escriu l’autor, que es proposa alliberar l’ètica de la moral (la moral no entén l’ésser corpòriament, tampoc). No suporten, ni l’una ni l’altra, la vulnerabilitat, una estructura -no pas una essència- que no ens abandona des del naixement: “ allò que estructura la condició humana”. Assumir aquesta nostra estructura, per tant, acceptar la nostra condició vulnerable, vol dir prendre consciència plena de la matèria de què som fets: res no es pot preveure del tot, la bondat és un valor a què podem aspirar (a diferència del Bé, una entelèquia que es pronuncia amb una controvertida majúscula capital). Mèlich va constituint una ètica responsiva : no pas entesa com un deure, com un imperatiu moral, “sinó com a resposta a les interpel·lacions que ens arriben dels altres, com un gest”.

Parlant de gestos, el pensador n’analitza un de tan senzill i, alhora, tan revelador com la carícia, o fa una dissecció del perdó -que, segons ell, s’ha de produir en l’àmbit íntim, no en el públic: una qüestió interessant que, per tant, invalidaria l’expressat per algun govern, per mitjà d’un portaveu, o pel membre d’una banda terrorista en nom d’aquesta-. L’anàlisi de fragments de Moby Dick, de Melville, o de Les ones, de Woolf, entre altres, li serveix per anar il·lustrant les seves idees. Per donar cos a la seva ètica responsiva que és lluny de la moral. Mèlich no recorre mai a l’anglicisme tan amoïnós de l’ empoderament. Tinc la impressió que per ell, promulgador d’una filosofia literària, compta molt més el terme emparaulament. La paraula ens estructura, ens conforta en la nostra nuesa, ens abriga en la inesquivable intempèrie. I és que el nostre cos “és vulnerable no solament perquè pot ferir i pot ser ferit, sinó també perquè no pot oblidar la ferida”.