CRÍTICA
PERE ANTONI PONS

Els dies viscuts i la tendresa forta

'Música i pols' de Pere Rovira. Proa. 490 pàg. / 21 €

Els dies viscuts  i la tendresa forta / PERE TORDERA Zoom

Música i pols és el dietari que el poeta, assagista, novel·lista i traductor Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) va escriure el 2017. És un any especial per raons íntimes i col·lectives: l’autor arriba als setanta anys, l’edat de “la vellesa inqüestionable” i de “les impossibilitats definitives”, i Catalunya passa pels moments més dolorosos, esperançats i ombrívols de la seva història recent, amb l’atemptat de la Rambla, el referèndum de l’1-O, l’estranya i incompleta declaració d’independència i la repressió de l’estat espanyol.

Rovira viu la peripècia sociopolítica d’una manera implicada però reflexiva, amb un compromís ferm però sense perdre el sentit de la realitat, i tot plegat va consignant-ho mitjançant anotacions lúcides, ponderades i vibrants. Mostra la seva admiració -distant però afectuosa- pel president Puigdemont, lamenta l’actitud autoritària o indiferent de molts col·legues intel·lectuals espanyols, medita sobre el contrasentit que representa que l’unionisme castellanista s’autoproclami català -“No sé per què pretenen que són catalans si no ho són lingüísticament”- i també vaticina que les societats occidentals es dirigeixen -l’expressió és inopinada, però perfecta- cap a una “democràcia de la docilitat”.

En cap cas no estem, però, davant d’un dietari polític. Per perspicaços i interessants que siguin, per ben escrits que estiguin, els passatges sobre la cosa sociopolítica mai no igualen els que Rovira dedica a explicar-se a ell mateix, a contar les seves satisfactòries rutines -literàries, recreatives, familiars-, a recuperar episodis i personatges del passat i a donar forma a les seves idees sobre l’ofici d’escriure. En un passatge afirma que, de la prosa, el que més li “agrada”, se sobreentén que com a lector, i el que més li “importa”, se sobreentén que com a escriptor, són les següents qualitats: “precisió, claredat, suggeriment, força, intel·ligència, delicadesa lírica, elegància”. Són les qualitats que el lector trobarà en el present dietari, igual com ja va trobar-les en els anteriors, Diari sense dies (2005) i La finestra de Vermeer (2016).

Benaurances i tenebrors

Rovira viu i escriu els seus dies amb un to i un esperit de conformitat endurida i de tendresa forta. Procura celebrar i gaudir les “benaurances” de la vida, però no s’està de mirar-ne de cara les tenebrors. Els moments d’harmonia anímica i mental -escoltant música, llegint, contemplant un paisatge o estant en companyia dels fills, del net o de l’esposa, a qui estima amb un amor idolàtric- desprenen la mateixa impressió vívida d’autenticitat que els moments de pessimisme i malestar, quan el mortifiquen dolences recurrents o l’assalta la por de la mort. L’autor no oblida mai del tot la seva condició mortal -la mort entesa com a pèrdua i absència totals, com el negatiu buit del positiu pletòric de l’ara i aquí-, i això confereix a aquestes pàgines una afortunada barreja d’intensitat i evanescència.

Un dels aspectes més interessants dels dos últims dietaris de Rovira és la severitat amb què ha girat l’esquena a molts elements essencials del seu passat: l’agitada sociabilitat diària, la nocturnitat, l’aposta per una poesia directa i conversacional... Reconeix que “els últims deu són els anys de la meva vida en què he viscut més d’acord amb mi mateix i amb els meus actes”. Es refereix a la vida sedentària i productiva que ara porta i al canvi de rumb estètic que li va fer descobrir el “gust per les formes poètiques estrictes” i deixar d’escriure amb el fre pitjat. El dietari inclou alguns poemes més o menys de circumstàncies que són molt notables.

Savi i emotiu, hedonista però també amb esquitxades d’amargor i de cruesa, Música i pols és un llibre excel·lent. Per tornar-hi sovint. Igual com es torna a la casa dels pares i a la millor poesia.