Crítica
JAUME CLARET

‘Yo soy la bandera española’

'Espartero, el pacificador' d'Adrian Shubert. Galaxia Gutenberg. Trad. Eva Rodríguez Halffter. 760 pàg. / 30 €

‘Yo soy la bandera española’ / GETTY Zoom

Assegura l’hispanista canadenc Adrian Shubert que el culte públic i la devoció popular al general Baldomero Espartero (1793-1879) a l’Espanya del XIX només pot comparar-se a l’atorgada per francesos i italians a Napoleó i Garibaldi, respectivament. Veterà de la guerra colonial i heroi de la primera Carlinada, el espadón espanyol va merèixer el sobrenom d’ El Pacificador i els títols de príncep de Bergara, duc de la Victòria i de Morella, comte de Luchana i vescomte de Banderas, va ser regent i primer ministre. Cap al final de la vida va sonar amb força com a possible rei o president republicà.

Més enllà dels èxits militars, l’explicació de la seva resiliència cal cercar-la en elements més propis del “ soft power ” com l’empatia amb les tropes, l’honradesa en l’exercici dels càrrecs públics i l’innegable patriotisme. Mentre per als observadors estrangers la combinació de “passivitat i dinamisme” resultava exasperant i per a l’elit espanyola el doble fracàs com a regent i president del govern s’entenia com un llast insalvable, la popularitat d’Espartero es renovava de generació en generació, fins al punt que el jove Alfons XII va buscar ser ungit com a legítim monarca i nou pacificador -ara de la tercera Carlinada- a través de l’abraçada del vell militar.

Catalunya va ser un dels principals feus esparteristes. L’influent corrent progressista català, així com bona part de la classe obrera industrial, va convertir-lo en un referent polític, ideològic i festiu ineludible, especialment a Barcelona. La mateixa ciutat que, paradoxalment, un segle després l’ha esborrat del seu nomenclàtor i li atribueix espúriament la frase sobre la conveniència de bombardejar-la cada 50 anys.

Neix l’estat espanyol

La biografia d’aquest “ don nadie que llegó a ser casi todo ” esdevé l’excusa per repassar el segle XIX espanyol. És aleshores quan es va configurar la matriu d’un Estat liberal que s’allargassa, degudament actualitzat, fins als nostres dies. Alhora, Shubert aixeca acta dels camins alternatius que carlins, progressistes, republicans, demòcrates o perifèrics haguessin pogut encapçalar d’haver triomfat amb les seves propostes de futur.

En tots aquests projectes frustrats hi trobem barrejat, volgudament o no, el nom d’Espartero, ja que, malgrat “ su arraigado monarquismo y lealtad dinástica ”, la seva figura va mantenir la capacitat pacificadora, evocadora i unificadora. Com ell mateix escrivia: “ Yo soy la bandera española y a ella se unirán todos los españoles, unos por el instinto natural a lo justo, otros por necesidad, y todos por conocimiento ”. I, malgrat tots els possibles defectes, “ el verdadero problema no residía en él sino en ellos ”, en la incapacitat dels diferents grups opositors.

En aquest sentit, Espartero se’ns apareix com un personatge sense racons ocults, ni segones intencions. No és estrany que, davant tanta transparència, Shubert se senti molt més atret per la seva muller. Divuit anys més jove que el general, la logronyesa Jacinta Martínez de Sicilia s’intueix com un personatge decisiu en la trajectòria pública i privada del seu marit. Considerada per lord Palmerston com “una dona superior”, totes les fonts coincideixen a destacar-ne la intel·ligència política. Si els esparteristes es dolgueren per la “retirada” practicada pel seu líder des de 1856; el lector d’avui ho lamenta encara més, ja que, instal·lat a la llar familiar, s’acaba la intensa correspondència matrimonial que els mantenia units en la distància i ens permetia saber més de doña Jacinta.