CRÍTICA

Teoria moral de la postguerra

'Retorn a Viena' de Hilde Spiel. Ela gemiada. traducció de Marc Jiménez Buzzi. 129 pàg. / 11,95 €

Viena Zoom

Hilde Spiel, vienesa exiliada pel nazisme, torna a la seua ciutat en 1946, en plena postguerra. Ho fa com a corresponsal del diari anglès New Statesman, la qual cosa propicia la crònica que basteix aquest llibre. Tants anys a la Gran Bretanya no havien provocat l’oblit de la seua ciutat de joventut. Segons confessió pròpia, li passa com a Wittgenstein: sense Anglaterra no pot treballar, sense Viena no pot viure. El que ara hi retroba, lògicament, és una gran runa -una runa física, però també moral-. D’alguna manera, hi contempla l’Àustria mediocre, superficial i antiintel·lectual que va obrir les portes al nazisme. Després de “l’excés d’organització alemanya”, Viena ha tornat a ser una ciutat reblanida, amb una ciutadania “massa afamada i malhumorada per ser eficient”. Rere el miratge nazi, doncs, ressorgeix tota la catàstrofe de la meridionalitat... Normal que Spiel experimente un sentiment ambivalent davant la idea del retorn. Una barreja de dolor i satisfacció la mossega. Els amics jueus que no van voler abandonar el país són tots morts. Només els exiliats -com ella mateixa- han sobreviscut. Però sobreviure no és viure...

Davant la seua sorpresa, els herois intel·lectuals locals tornen a ser els d’abans de la guerra, amb Karl Kraus al capdavant (que no és una mala referència, afegiré jo). Els antics represaliats conviuen pacíficament amb els col·laboracionistes rehabilitats. “Les forces de la raó estan colgades sota moltes capes de runa, putrefacció i decadència, i tornar a desenterrar-les sembla una feina lenta i difícil”. Ella pensava que no voldria saber res dels col·laboracionistes, però ara se sorprén tractant-los amb una camaraderia funcional...

El dolor, la satisfacció, es destil·la també a les cases i els carrers de la ciutat. Al Prater, el parc d’atraccions s’ha convertit en un munt de bigues carbonitzades i ferros corbats, i hi sobresurt “la gran roda, torta i sense vagons”. De sobte, m’imagine sonant-hi la melodia d’Anton Karas per a El tercer home, el film de Carol Reed.

Les últimes pàgines d’aquest extens reportatge estan dedicades a la qüestió jueva. La simpatia aliada -i l’horror- davant el patiment hebraic sota Hitler propicià la creació de l’Estat d’Israel. Però la literatura, la música, l’art que van florir a Europa -i a Viena- en el període d’entreguerres gràcies a l’impuls dels jueus és ja un pur record. Alguna cosa essencial s’ha perdut i ja no es recobrarà mai.