La Guerra Civil i la posterior dictadura van anorrear cultures polítiques fins aleshores consolidades a Catalunya, com l’anarquisme o el liberalisme, però també van deixar una profunda empremta a través d’una recatolització d’una societat fortament secularitzada a la dècada dels 30. L’Església catòlica, amb conegudes excepcions, va oferir al règim sorgit de la cruzada ideologia i personal a canvi d’influència i poder. Però, paradoxalment, aquesta esfera autònoma va generar les condicions per vertebrar un catalanisme d’arrels cristianes i oposició al franquisme. Dit pel broc gros, sense el nacionalcatolicisme potser no s’explicaria el pujolisme.

La politòloga i sociòloga lleidatana Mariona Lladonosa defuig aquests estirabots i, partint de la tesi, defensada l’abril del 2018, basteix un estudi seriós i innovador sobre el catalanisme catòlic entre el 1954 i el 1970. Seriós perquè analitza un corpus rellevant del pensament intel·lectual del període. Innovador perquè introdueix “la dimensió ideològica en l’estudi sociològic de la cultura” i això “implica revelar les relacions entre poder i cultura”, tot parant atenció a elements fins ara desatesos a l’hora d’investigar la identitat, com ara els mites, els símbols i els imaginaris polítics i culturals. El relat cronològic de Nosaltres els catalans coincideix en bona mesura amb les fases de desenvolupament dels moviments nacionals fixades per l’historiador txec Miroslav Hroch. Així, en un primer moment hi ha un redescobriment de la nació a partir de la reinterpretació del passat. En el cas català, i a redós de l’Església, això passa necessàriament per fer cicatritzar la ferida de la guerra amb una religiositat de creixent arrelament local. Sobre aquests primers nuclis hi impactaran els intel·lectuals protagonistes de la segona fase d’agitació político-cultural i d’elaboració d’identitat. D’una banda, trobem els escassos supervivents de la purga i de l’exili (Raimon Galí, Maurici Serrahima, Joan Sales...); de l’altra, la potència de referents com Jaume Vicens Vives, capaç de renovar la historiografia catalana i idoni per generar un programa de redreçament de les elits polítiques i econòmiques.

La tercera fase de Hroch demana el sorgiment de partits polítics i la fixació d’objectius concrets. El catalanisme anirà bastint, no sense retrocessos, una genealogia pròpia per reinterpretar els referents, per conjurar vells problemes divisoris (el catalanisme com a terreny compartit), per garantir una certa unitat d’acció (de l’Assemblea de Catalunya) i per entomar la qüestió de la immigració, percebuda com a principal repte de futur (Catalunya, un sol poble).

Enemics íntims

L’evolució del catalanisme catòlic es fa en paral·lel amb la del marxisme català, també necessitat de vertebrar un nou antifranquisme a partir de la reconciliació i així redimir-se del passat. Compartiran enemic, lluites i “la idea d’una comprensió voluntarista de la identitat”, on és evident la influència transversal de Josep Benet o Francesc Candel. El PSUC més mític s’esforçarà per compatibilitzar la qüestió nacional amb la formulació comunista i, en paral·lel, consolidarà una hegemonia intel·lectual marxista des de les aules universitàries fins al món editorial.

Únicament Jordi Pujol voldrà des del primer moment combatre aquesta competència. Com assenyala Lladonosa, seguint el pioner Jaume Lorés, el futur president serà capaç d’agafar el pòsit acumulat pel catalanisme catòlic, incorporar-hi preocupacions centrals com la immigració i afegir-hi una biografia de resistent i pal de paller. Quan les urnes hagin de ratificar l’hegemonia percebuda als carrers per l’esquerra, saltarà la sorpresa. Una sorpresa en part afavorida pels poders fàctics i pels errors propis, però sobretot constatació de la solidesa d’un catalanisme catòlic que encaixava millor en els horitzons d’unes generacions socialitzades sota el franquisme.