EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA SKRABEC

Lliurement i sense por

'Ciutat Princesa' de Marina Garcés. Galaxia Gutenberg. 256 pàg. / 16,90 €

Lliurement  i sense por Zoom

“No diu aquesta frase ningú / que no signa”, conclou Ingeborg Bachmann en un poema. Aquest vers és el nucli més intern entorn del qual gira la reflexió de Ciutat Princesa. Garcés escriu sobre els esdeveniments als carrers de Barcelona entre l’octubre del 1996 i l’octubre del 2017. Qui parla aquí és un subjecte conscient de ser-ho. És a dir, que estem davant d’un jo que sosté tot el que diu sense cap més necessitat que articular-se en una veu conscient, capaç d’observar críticament el seu voltant.

Tots aquests esdeveniments, del desallotjament del Cine Princesa al referèndum de l’1 d’octubre, han estat prou viscuts i documentats perquè l’atenció segurament no vagi dirigida als fets com a tals, sinó a la manera com l’autora s’enfronta amb les seves pròpies vivències i com les situa dins l’experiència col·lectiva de l’espai compartit d’una ciutat.

Bachmann, amb el seu gest irreverent, es va rebel·lar contra l’opinió pública indiscutible que flotava a l’aire com una boirina espessa en la postguerra, carregada de silencis. Només a través de l’articulació en paraules la llengua adquireix cos, i amb això els sentiments i la mateixa veritat es fan palpables. Cal dir les coses per creure-les. Els poetes han d’assumir la responsabilitat - així Bachmann- de l’enorme potencial de la seva destresa. Els poetes saben descriure tot allò que els altres també han viscut, però donant-li una forma bella i, amb això, creïble. És fàcil creure els poetes, a vegades massa.

Poques línies després d’aquests versos sobre la força de la paraula poètica, Marina Garcés cita un filòsof antic, el taoista Zhuang Zi. Amb una petita paràbola ens ve a dir que atrapem els peixos amb xarxes i els conills amb trampes, però un cop hem caçat la presa les trampes ja no les necessitem més. La filosofia representa el pol oposat de la poesia perquè no creu que les paraules importin. Per a la filosofia clàssica, les paraules són trampes que serveixen només per caçar una idea -l’única cosa que té pes i que cal saber veure.

Ciutat Princesa oscil·la entre aquests dos principis, que no fa pas gaire encara els hauríem considerat excloents. Però el món s’ha tornat més complex i necessitem el bisturí analític de la filosofia, que penetra rere les aparences, i la responsabilitat d’un jo poètic que s’erigeix com un testimoni posant en joc, si cal, la seva pròpia integritat. Garcés oscil·la en aquest complex vaivé no pas amb comoditat. Sospesa cada troballa analítica amb l’experiència viva, de cos contra cos. Parteix d’una posició que la vol sempre concreta, aplicable, política. No és un exercici fàcil, perquè en aquesta arriscada empresa reflexiva el camí encara no està fet. No existeixen models de com una consciència ha d’afrontar-se, armada només amb un jo fràgil, a l’anàlisi de canvis tectònics.

L’abisme del propi jo

Marina Garcés malda per construir-se una subjectivitat poètica ferma, intenta l’art de construir amb allò més immediat la profunditat obscura de les veritats més humanes. No és tan senzill com dir “jo” i ja es pot firmar un poema. Cal poder “aguantar el ding-dong de les paraules”, és a dir, l’abisme inesquivable del propi jo.

Però el camí sí que es pot intuir, i és un camí vertiginosament atractiu. L’autora parla d’una necessitat compartida de trobar una altra manera de vincular-nos amb l’entorn. Articula el desig de pertinença, de definir i de redefinir-nos, de viure amb plenes facultats intel·lectuals, d’engrescar-nos els uns als altres, de potenciar-nos, de viure la tensió i la crisi segurs que les podrem utilitzar com un trampolí cap a una convivència més trenada i rica. És una manera de vida incòmoda pel poder i pel món antic que s’ha fet definitivament caduc. Ciutat Princesa no és un llibre sobre una ciutat, sinó un llibre sobre una època que s’esquerda. Sense dibuixar encara un horitzó, la filòsofa n’aconsegueix assenyalar la direcció.