Josep Pla ha tingut una immensa sort (merescuda). La posteritat li ha ofert un pòdium d’honor, a pesar de la prosa de Mercè Rodoreda o de Llorenç Villalonga, o de la poesia d’Espriu o de Vinyoli (i de tants altres). Des de fa anys ningú amb una mica de trellat discuteix que l’autor d’ El quadern gris representa com ningú l’essència de l’aportació contemporània de la literatura catalana al món. Des de la seua mort, el 23 d’abril del 1981, no han cessat els homenatges a la seua figura, alguns en forma d’estudis o indagacions biogràfiques, d’altres només provant de continuar la formidable lliçó de la seua prosa, un model de claredat estilística, elaboració literària i precisió conceptual.

París, Madrid, Nova York: les ciutats de lluny de Josep Pla s’ocupa ara, gràcies a la mirada sempre penetrant d’Antoni Martí Monterde, del mite del viatge segons Pla. És ben sabut que, a pesar de la llegenda de pagès sorneguer que es va construir amb els anys, el de Palafrugell era un cosmopolita de bona llei. “Contra la malaltia de la proximitat” (segons les seues pròpies paraules), no troba altre remei que abandonar regularment la llar natal i fer cap als quatre cantons del món. Aquest estudi indaga les circumstàncies de tres destins emblemàtics de Pla.

Tot comença a París. Fet i fet, El quadern gris (vademècum d’educació sentimental de tants de nosaltres) s’acaba amb l’anunci d’aquest viatge, vint hores de tren des de l’antiga Estació de França. Aquest llarg desplaçament, sospita Martí, canvia la història de la nostra literatura. I el paisatge francès a l’altre costat de la finestra del vagó retrata a la perfecció les ànsies d’enquadrament del fotògraf delicat que ja era Pla.

A París el nostre escriptor descobreix moltes coses, però especialment una: la prosa de Marcel Proust. La revelació d’unes pàgines d’estil inimitable propicia -bona troballa de Martí- la dialèctica entre els “diaris de dia” (el periodisme) i els “diaris de nit” (el memorialisme), un vast esforç conjunt contra l’oblit.

Després vindrà Madrid, on Pla assisteix a la misèria intel·lectual d’una urbs aïllada. Si París era la capital d’Europa, Madrid és una avançada d’Àfrica estrangulada per la serra de Guadarrama, un villorrio farcit de funcionaris i opositors. Hi podria haver escrit, avant la lettre, les Meditacions en el desert de Gaziel, però en el seu lloc coneix Ramón Gómez de la Serna, que després retrobarà a Buenos Aires. No en tindrà mai una gran opinió.

La connexió argentina és suggerent, perquè Martí Monterde és autor de l’interessantíssim dietari L’erosió (2001). Desplaçat per motius acadèmics a la capital porteña, el professor de Torís destil·la de seguida la consigna: “Me’n vaig lluny per a poder ser a prop meu”. La resta són només exigències curriculars...

I al final, com no podia ser altrament, hi ha Nova York. Pla, viatjant al final d’una època, hi arriba en vaixell. Davant per davant de l’estuari del Hudson, la imaginació se li dispara. Els famosos gratacels a vora mar li semblen “un manat fantàstic d’espàrrecs”. En una circumstància semblant, el seu compatriota Salvador Dalí va pensar, en canvi, en “un formatge de Roquefort gòtic” (ho assegura a La vida secreta ), tal com reporte en la crònica del meu viatge iniciàtic de joventut, Història d’Amèrica (Acontravent).

La visió empordanesa de Nova York té un sentit molt exacte, i Martí Monterde ho ha captat molt bé. Es viatja per contrastar i corroborar la visió que es té del lloc momentàniament abandonat. Per això París, Madrid o Nova York són només espills portàtils de l’Empordà. I per això el bon viatger, com volia Pessoa, es manté sempre “en vigílies de no partir mai”.