CRÍTICA
Llegim Crítiques 18/04/2020

Invitació a pensar(-se)

i
Jordi Llavina
3 min
Invitació a pensar(-se)

Ignasi Aragay presenta El món us espera com si fos una carta dirigida als seus tres fills. No és estrictament una carta, esclar (es tracta d’un artifici). El text tampoc no està adreçat, privadament i exclusiva, a la seva progenitura. Qualsevol lector, tingui l’edat que tingui, trobarà en la lectura de l’obra un munt d’idees dignes de subratllat. Perquè un dels aspectes en què més insisteix l’autor és que els seus fills pensin per ells mateixos. L’aparat teòric és ferm. Però la gràcia del llibre és que l’exposició de les idees sembla deutora de l’esperit del gegant Marrecàs, una criatura de ficció que Aragay es va empescar quan els seus fills eren petits i els explicava contes a l’hora d’anar a dormir.

“El bon mestre, el bon pare, el bon periodista no desitja que l’alumne, el fill o el lector pensi com ell. Desitja que pensi”. Aragay cita molt. Arguments d’autoritat en el camp del pensament: Sòcrates, Sèneca, Montaigne, Nietzsche, Russell, Arendt, Agamben... I escriptors, també, esclar. De vegades, són citacions conegudes, una mica òbvies, però sempre pertinents, que van reforçant el discurs. La carta és una proposta d’actuació moral, vàlida no sols per als que vintegen, sinó per a tothom. I una invitació a pensar, en tota regla. A pensar en tot el que ens envolta, sí, ens afecti més o menys. Però també a pensar-se : a examinar el comportament i els actes propis, per tal de millorar, per tal de ser persones més justes. Potser són paraules molt gruixudes, que el to volgudament antiretòric de l’autor -que aplaudeixo- reprovaria. Hi ha dos verbs, en català, que em sembla que abonen la seva reflexió. Rumiar, que el diccionari defineix així: “Sotmetre (quelcom) detingudament, un cop i un altre cop, a la consideració mental”. Aragay recomana als seus fills -i als lectors en general- que pensin repetidament sobre aspectes de l’existència que ens acompanyen sempre. Que rumiïn, doncs. L’altre verb és enraonar, un mot específicament català. Sinònim de parlar, sí. Però aquesta arrel de la raó el fa tan singular que cada vegada que parlem hauríem d’aspirar a enraonar (i no pas a parlotejar). En aquest text, sentim rumiar i enraonar l’autor.

Idees, esperit i sentiments

Aragay descriu el seu assaig com “una mena de testament sentimental, ideològic i espiritual [el darrer capítol, per exemple, és una exposició de coses que el fan viure amb plenitud], un esborrany de confessió”. Escriu sense gens d’impostació, amb la sensació que es troba a l’“inici de la fi”. L’estil és net, planer, però matisat. Aconsella als fills que aprenguin a decidir, que abracin el compromís. Ell mateix, “agnòstic (gràcies a Déu)”, agraeix els ensenyaments d’aquells vells capellans de la seva adolescència que pregonaven els valors amb la fórmula dels “bons sentiments”. Signa un elogi del plor i un altre de la mesura i la lentitud, com també una dissertació molt suggeridora sobre la transcendència i la religió, i una altra sobre la bondat.

“Que complicada que és l’alquímia humana!” Davant aquest fet, insinua que s’ha d’anar de cara, no amagar-se; que cal fugir dels prejudicis i de tot allò que ens encasella. L’individu, doncs, per sobre dels grups o col·lectius. Els ciutadans, per davant de l’Estat. Cal “no renunciar mai a la curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular, de sorprenent”. És una idea forta. N’hi ha moltes més. La de la perfecció, posem per cas (“imperfecta en si mateixa, és una fal·làcia”). La carta aragayana, amb el seu aire sapiencial, també va conformant un autoretrat de l’autor, encara que aquest no en sigui el propòsit: “La timidesa i l’egoisme sempre han estat els meus pitjors enemics”. Un bon llibre, que cal llegir amb un llapis a la mà.

stats