¿Un reputat escriptor de viatges fent un llibre sobre la seua experiència als monestirs? Res més lògic, si ho pensem bé. Tot i que l’edició original d’aquest volum de Patrick Leigh Fermor (1915-2011) va aparèixer en anglès a Queen Anne Press el 1957, cau pel seu propi pes la constatació que ja no es pot viatjar enlloc, perquè masses afamades de turistes calciguen sense misericòrdia qualsevol racó del planeta cada dia de l’any, sense pausa ni repòs. Si quedava algun espai verge, no dubteu que, en arribar-hi, algun japonès amb cara de pòquer hi estarà fent fotos, i una remor perfectament reconeixible ens indicarà la ubicació d’un venturós Kentucky Fried Chicken. El món se’ns ha quedat petit i ja tots els itineraris són domèstics i totes les experiències purs déjà-vus.

Ara qualsevol xitxarel·lo amb diners i amb ínfules agafa un vaixell i fa niu a l’Antàrtida, o puja a l’Everest, o es fa una selfie a les mines del rei Salomó. Ja no queden paradisos perduts, ni experiències torbadores, ni el viatge pot propiciar relats de transformació com els dels agosarats d’antany. No m’estranya, en aquest sentit, que ja s’estiguen formalitzant escapades turístiques a la Lluna o a Mart, on milionaris a la recerca d’un espill plausible es donaran el gust d’experimentar les sensacions que abans eren exclusives del desert libi, les selves birmanes o la tundra siberiana.

Els únics viatges interessants, arribats a aquest punt, són els interiors, però per bussejar-hi es necessita foradar una densa capa civilitzadora que ens impedeix reconèixer-nos. Patrick Leigh Fermor sentia una atracció fatal pels monestirs i es va dedicar a visitar-los: La-Pierre-qui-Vire, Saint-Benoît-sur-Loire, Fossanova, Trisulti, Monte-Olivetto, Subiaco... Va necessitar fer sojorns prolongats en alguns -com ara a Saint-Wandrille o a l’abadia de Quarr- per trobar-se amb el revers exacte de la vida exterior. Segons les seues paraules, “el període durant el qual els criteris normals reculen i un món estrany i nou esdevé realitat és lent i, d’entrada, intensament dolorós”.

Sota la regla de Sant Benet o l’encara més dura de la Trapa (allà on els monjos, quan es veuen, se saluden amb un “Frère, il faut mourir ”), Fermor va aprendre algunes de les qualitats del temps i també del tempo. “La velocitat d’aquest lapse temporal -reflexiona- és un fenomen que noten tots els monjos: sis mesos, un any, quinze anys, tota una vida, passen de seguida”. Per a un escriptor com Leigh Fermor, aquest era sens dubte el viatge definitiu: aquell on el màxim descobriment era saber-se sol en un món demogràficament esclatant.