Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

Aloysius Bertrand, un clàssic de la literatura fantàstica

'Gaspar de la nit' d'Aloysius Bertrand. Adesiara Traducció de Paulí Arenes i Sampera. 200 pàg. / 18 €

Aloysius Bertrand, un clàssic de la literatura fantàstica Zoom

Autor d’una sola obra, poeta romàntic maleït, Louis Jacques Napoléon Bertrand, més conegut com a Aloysius Bertrand (Ceva, Piemont, 1807 - París, 1841), s’ha mantingut en la penombra dins la història de la literatura. Però no pas la seva obra Gaspar de la nit, si més no gràcies a Charles Baudelaire, que la va descobrir, i més endavant Sainte-Beuve, Mallarmé, els surrealistes o Maurice Ravel, que va compondre un famós tríptic per a piano basat en tres poemes de la seva obra.

Gaspar de la nit és considerat avui un clàssic de la literatura fantàstica i una obra mestra predecessora de la poesia simbolista. Ho sigui o no, té un mèrit indiscutible: el de ser una peça precursora, pionera i original. Perquè Bertrand va descobrir una nova forma literària, un nou gènere que va fer fortuna. És molt sorprenent veure com en un moment de màxima expansió del lirisme romàntic -penseu en la poesia de Victor Hugo o Lamartine, poetes que inflen els seus poemes amb llargues estrofes-, ell fa tot el contrari: empra el mínim de paraules per aconseguir la màxima suggestió i bellesa. Bertrand va escriure el primer recull de poemes en prosa i va encetar, així, una nova via formal que van seguir un gran nombre d’artistes. Una forma lírica que va captivar els poetes francesos esmentats abans, però que també va calar en escriptors com Rusiñol, d’Ors, Gual, Foix, Espriu i Rodoreda. Bertrand sabia perfectament els seus objectius: “He intentat crear un nou gènere de prosa... una nova forma”. Aquesta nova forma són els textos que avui identifiquem com a “prosa poètica” i que Bertrand anomenava “balades”.

Aproximació a la foscor

Per endinsar-nos bé en els 66 textos de l’obra potser cal valorar el títol sencer: Gaspar de la nit. Fantasies a la manera de Rembrandt i de Callot. Pel que fa al títol: Gaspar (de la nit) -que em penso que representa el diable-, ve de Gizbaz, que vol dir el tresorer reial, però també el tresorer del capvespre, aquell que cuida i guarda amb delit tot el que és obscur i misteriós, l’ocult i preciós que amaga la nit. Pel que fa al subtítol: Fantasies a la manera de Rembrandt i de Callot és ple de referències pictòriques als dos artistes, dues maneres antitètiques de l’art que es fan lluir mútuament. Per una banda, ens reporta al món pictòric ideal del pintor holandès, amb el clarobscur mític i els seus ambients filosòfics, llòbrecs i serens; per l’altra, al món oníric i bohemi de Callot, ple de personatges marginats i escenes tocades de foscor, on impera l’humor i el grotesc al costat d’elements tenebrosos. No hi ha dubte que tots els relats són l’expressió bella i distingida d’un imaginari que s’inspira en l’edat mitjana i el seu món de foscor ple de llegendes, malsons i personatges enigmàtics, però també del món fantàstic i de l’art gòtic. Tot plegat podria esdevenir un pastitx romàntic indigerible, però Gaspar de la nit és tot el contrari, és un llibre clau situat en la seva època i context, divertit, singular i autèntic, del qual podem gaudir per primera vegada en català gràcies a l’editorial Adesiara i la traducció de Paulí Arenes i Sampera, també autor del pròleg. Només una pega: l’edició no és bilingüe, per tant es fa difícil saber si la traducció és, tal com sembla, magnífica.