BarcelonaJa fa cinc anys que els Estats Units es van declarar “desbordats” per l’arribada massiva de nens i nenes procedents de països com Hondures, el Salvador, Guatemala i Mèxic. La “solució al problema”, que es va començar a posar en pràctica durant l’últim mandat de Barack Obama, va ser endurir les lleis migratòries, també pel que fa als menors, que passaven de tenir tot un any per ser jutjats a disposar només de 21 dies per conèixer el seu futur. L’escriptora Valeria Luiselli (Ciutat de Mèxic, 1983) es va implicar en la complicada situació dels nens migrants treballant com a traductora a la Cort Federal d’Immigració de Nova York, on desenes de milers de nens i joves esperaven la benedicció de l’asil polític o, en la majoria dels casos, la deportació als països d’origen. A partir de l’experiència personal en va treure l’assaig Los niños perdidos (2016), però la seva ment d’escriptora, que ha donat llibres tan brillants com Los ingrávidos (2011), no en tenia prou, i el tema va continuar giravoltant dins seu fins que va trobar la manera de situar-lo al centre de la tercera novel·la, Desierto sonoro, que acaba de publicar Sexto Piso, igual que la resta de producció literària de l’autora.

Desierto sonoro i Los niños perdidos són llibres complementaris. Primer vas publicar l’assaig. Quan el vas presentar a Barcelona encara no sabies quina forma trobaries per abordar el tema des de la ficció.

Sempre he combinat assaig i ficció, i la pregunta sobre les diferències entre un gènere i l’altre ha estat recurrent al llarg dels anys. Com més vegades la responia més tendia a valorar la hibridesa dels gèneres. L’experiència amb aquest projecte, però, ha sigut diferent: cada gènere m’ha permès una aproximació única.

L’assaig era més contundent?

Va ser una eina de denúncia política. Després de treballar uns mesos a la Cort Federal d’Immigració parlant amb els nens i traduint els seus testimonis, va arribar un moment que tenia la necessitat d’explicar el que estava veient en clau de denúncia. La novel·la que preparava llavors hauria sigut un calaix de sastre amb tot el que anava acumulant, des de fragments de testimonis fins a la meva sensació de profunda frustració i ràbia política. L’editor John Freeman em va acabar convencent que provés d’escriure un assaig sobre el tema. I gràcies a això em vaig adonar que una novel·la no pot ser el mitjà per aconseguir un fi.

No pot abanderar un missatge?

No ha de ser un instrument polític que documenti i denunciï una situació per convèncer els lectors. L’assaig sí que em servia per explicar els orígens de la crisi, amb la voluntat de repensar el mapa migratori, que no és un fenomen que s’origina en un lloc i va cap un altre, sinó que passa en un hemisferi sencer, amb vincles històrics profunds, com és la relació entre els Estats Units, Mèxic i els països centreamericans. Es parla poc de la responsabilitat històrica que han tingut els Estats Units en els països del triangle del nord [Guatemala, Hondures i el Salvador]. Tampoc es recorda gaire que l’origen de la crisi migratòria es troba en l’intervencionisme nord-americà a Centreamèrica, que va finançar els governs militars i els cops d’estat que van destruir aquella regió.

La novel·la, però, és un altre espai.

Sí, no és un retaule, sinó un lloc on hi ha gent viva, que va a llocs, que es baralla, que riu i que va al lavabo.

A Desierto sonoro hi ha, d’una banda, els problemes del Primer Món, exemplificats a través del road trip familiar i, de l’altra, una realitat que ens passa per alt, la de l’odissea de milers de persones per marxar des dels seus països fins a un lloc que els rebutja.

Vaig pensar en treballar dues narratives com una col·lisió entre dues tradicions. D’una banda hi ha l’anglosaxona, exemplificada en el viatge com a mite fundacional nord-americà -la descoberta de l’Oest-, que ens mostra una situació familiar distòpica amb un punt d’èpica. De l’altra, això està travessat per la ineludible i no ignorable cicatriu de l’altre viatge, el de la història hispana als Estats Units, un país que s’explica a partir del moviment de l’est cap a l’oest, i mai en vertical, del sud cap al nord. Aquesta segona narrativa mostra el viatge com a descens a l’inframon, que trobem tant en la Divina Comèdia com a Viatge al fons de la nit, de Céline.

Els nens perduts al desert, descrits com fantasmes, em feien pensar en Pedro Páramo, de Juan Rulfo.

El rellegeixo cada any. Rulfo ens va donar una llibertat més gran als lectors i escriptors. A Pedro Páramo aconsegueix desarticular el temps sense trencar amb la narrativa.

Una novel·la clau per entendre la part final és Las puertas del paraíso, de Jerzy Andrzejewski, que parla d’una manera singular de la croada dels nens del segle XIII.

Sí, el llibre està dividit en dues frases: una de més de vuitanta pàgines i una altra de només cinc paraules. Buscava una sintaxi i una forma que poguessin explicar la travessia del desert que fan els nens. El temps corre d’una manera estranya, monòtona, fins i tot circular. Els nens avancen amb un sol de justícia que els cau al damunt, i després d’un pas ve un altre, i un altre, i no veuen el final, perquè potser no n’hi ha.

Quin futur veus a la situació?

Quan vaig començar a escriure la novel·la, fa tres anys, la realitat ja era molt preocupant. Ara ha empitjorat. No hi veig un final perquè hi ha molts interessos econòmics en joc: el sistema penitenciari nord-americà és altament rendible. Cada adult detingut en un centre genera un benefici de 200 dòlars al dia, i els nens 400. Hi ha un incentiu econòmic per mantenir els nens migrants empresonats. CoreCivic és propietària del 65% de centres penitenciaris als Estats Units, i és una de les empreses que donen més diners a les campanyes electorals. El cercle es retroalimenta.