BarcelonaTotes les novel·les de Sorj Chalandon (Tunis, 1952) neixen de ferides personals. En el cas d’ El dia abans (Edicions de 1984 / Reservoir Books), el que va desencadenar la història va ser la fúria davant una injustícia flagrant. Chalandon, autor també de novel·les com Retorn a Killybegs (2011) i La quarta paret (2013), tenia 22 anys quan una explosió a la mina francesa de Liévin-Lens va matar 42 miners que hi treballaven. Era el 27 de desembre de 1974 i l’accident va ser l’última gran catàstrofe minera de França. “Aleshores feia un any que treballava a Libération. Precisament havíem creat aquest diari perquè sentíem, amb raó, que els mitjans de comunicació repetien en bucle les mateixes coses. Calia un òrgan de premsa diferent”, recorda Chalandon, que amb El dia abans ha guanyat el Premi Libraires en Seine 2018.

Quaranta-cinc anys després, la tragèdia encara ressona al cor de l’escriptor, que se la va fer seva per transformar-la en matèria literària. “Aquesta història neix de la ira del jove periodista que entén que haurà de viure en un món on el treball ja no és només el lloc de la dignitat, sinó també el gresol del lucre assassí”, diu l’autor, que afegeix que el diari Libération “va ser un dels pocs a escriure que les morts s’haurien pogut evitar”. La ràbia i la desesperació davant d’un desastre que va ser fruit de les negligències de seguretat es vehiculen a través d’en Michel, el germà d’un miner que mor per l’explosió. Chalandon situa la seva història en l’actualitat, quan l’home ja enfila la vellesa i sent un desig de venjança. “La idea de l’homenatge em va tornar a obsedir. I vaig decidir combatre el menyspreu dels vius”, escriu Chalandon en paraules del protagonista, que decideix fer justícia als miners mitjançant un crim. “En Michel se sent culpable des de la infantesa -subratlla l’autor-. L’home intenta desfer-se d’aquesta culpabilitat a través d’un acte criminal, però la veritable venjança es dirigeix contra ell i contra una vida plena de mentides”.

El pes de la memòria col·lectiva

Chalandon narra el viatge del protagonista a través de la seva mirada, amb una veu depurada i introspectiva que evita les digressions. Les conseqüències de la catàstrofe empenyen en Michel a reflexionar sobre les responsabilitats col·lectives i la memòria social davant les tragèdies. “« Il faut tourner la page », diu una vella expressió francesa. El problema és que els que la subscriuen encara no han llegit la pàgina en qüestió”, lamenta l’escriptor, que a través de la novel·la ha volgut fer el seu particular homenatge a les víctimes de l’explosió. “Les seves cares i els seus noms m’han acompanyat tots aquests anys. La seva mort ha fet de mi un jove revoltat i un vell compromès”, assegura Chalandon.

L’impacte de la catàstrofe funciona en la novel·la com el detonant per carregar contra el capitalisme salvatge i les miserables condicions laborals dels miners. “No hauria de morir ningú al lloc de treball”, diu el protagonista quan reviu la mort del seu germà. Quan els miners van baixar al pou de Saint-Amé aquell matí d’hivern, el túnel pel qual havien de passar feia cinc dies que no havia estat ventilat ni controlat per l’encarregat. “La seguretat era massa cara. Els miners van baixar fins al cor d’una bomba a través d’una vena de carbó. Allà la mínima espurna ho podia encendre tot. I és el que va passar”, diu l’escriptor, que al llibre defineix les víctimes com “un exèrcit de gent senzilla”.

La consciència de classe dels miners xoca amb l’explotació flagrant i l’afany de productivitat dels responsables de la mina. “Van restar a les víctimes tres dies de sou al full que després van donar a les viudes. També els van cobrar el preu de l’uniforme, el casc i les botes que portaven durant l’explosió -assenyala Chalandon-. Tot això va més enllà de la indignitat”.