BarcelonaTom Wolfe parlava a una velocitat més lenta que els seus personatges, que sovint deixaven anar onomatopeies i interjeccions i s’expressaven en majúscules. Assegut en un dels sofàs de la Casa Fuster, amb les cames exageradament obertes -com un insecte eixarrancat-, l’autor de La foguera de les vanitats i creador de l’etiqueta Nou Periodisme visitava Barcelona per presentar Bloody Miami, la seva quarta i última novel·la. L’escriptor tenia llavors 83 anys, i feia gairebé dues dècades que havia sobreviscut a un atac de cor per culpa del qual portava un bypass quíntuple. “Si em cuido puc arribar a ser centenari -explicava-. La clau és mantenir-se ocupat. Ara mateix escric un assaig en què critico el darwinisme... i Noam Chomsky”. Per desgràcia, El reino del lenguaje, que Anagrama publicarà aquesta tardor, serà l’últim llibre de Wolfe, que va morir ahir a Nova York als 88 anys a conseqüència d’una pneumònia.

Nascut a Richmond, Virgínia, el 2 de març del 1930, Wolfe es va llicenciar en filologia anglesa a la Universitat de Washington and Lee. El jove Thomas -encara Kennerly Wolfe- va estar a punt de convertir-se en jugador de beisbol professional. Per sort, però, va especialitzar-se en la paraula, primer amb una controvertida tesi doctoral que va escriure en un estil que trencava amb les expectatives acadèmiques -la va haver de retocar per eliminar els tics subjectius- i més endavant amb el periodisme. Va debutar a l’ Springfield Union i poc després va escriure per al Washington Post. A partir del 1962, instal·lat a Manhattan, va treballar per al New York Herald Tribune i per al suplement dels diumenges, el New York, que en aquells moments feia la competència a una de les revistes culturals més icòniques del segle XX, The New Yorker.

“Li agradaria ser recordat com un bàrbar del periodisme -recorda David Vidal, professor de periodisme cultural i literari a la Universitat Autònoma de Barcelona-. Es volia saltar els límits del que es podia fer en un article. La seva intenció era traslladar els recursos de composició i estil del realisme literari al periodisme”. Wolfe va batejar aquella nova manera d’escriure articles que ja havien posat en pràctica altres autors amb l’etiqueta de Nou Periodisme. “Hi havia un estil més controlat, exemplificat a través de l’escola de la New Yorker i que compta amb autors com Lillian Ross i Joseph Mitchell, i una línia més esbojarrada, amb autors com Hunter S. Thompson i el mateix Wolfe, que acabarien apareixent en revistes com Esquire, Rolling Stone i el suplement New York ”, resumeix Vidal.

Un ‘voyeur’ histèric

Igual que farien autors com Joan Didion, Gay Talese, Truman Capote, George Plimpton i Norman Mailer, tots inclosos al llibre El Nuevo Periodismo (1973), que Anagrama va publicar anys més tard, Wolfe va anar recollint els seus imprevisibles reportatges en volums de títols tan pirotècnics com el seu contingut. “ La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop, del 1968, va ser un dels llibres clau de la meva adolescència -diu l’escriptor i periodista Kiko Amat-. Em va flipar la manera com parlava del surf, del pop art i de les bandes de carrer. Una de les claus de Wolfe és que era un foraster arreu on anava. Li encantava fer de voyeur i mirar d’entendre realitats diferents de la seva”.

Del particular estil de l’autor de La palabra pintada (1975) -assaig sobre l’expressionisme abstracte- i Elegidos para la gloria (1979) -sobre el grup d’astronautes que van participar en el projecte Mercury per part de la NASA-, Kiko Amat en destaca l’element histèric: “Semblava que llegissis un atac de nervis en directe, feia servir paraules esbojarrades i abusava dels recursos tipogràfics o de l’argot”. En els moments més inspirats, Wolfe “era insolent i desmuntava mites”. “El seu sentit de l’humor era més contingut que el de Ken Kesey o Terry Southern, dues figures importants de l’època”, afegeix Amat. David Vidal en recomana també La izquierda exquisita (1970): “Hi denuncia el cinisme de certa esquerra benpensant que utilitzava la ideologia per fer-se sentir bé. Arrenca amb la crònica d’un sopar a l’àtic de Park Avenue del músic Leonard Bernstein”. Després d’un últim recull de reportatges, Las décadas púrpura (1982), Wolfe es va proposar fer el salt a la ficció. “Em vaig dedicar a estudiar el meu entorn, el Manhattan de la dècada dels 80, i d’allà en va sortir La foguera de les vanitats -explicava el 2013-. Al segle XIX, els novel·listes sabien que l’autobiografia no era el camí. Zola, Balzac i Dickens es plantejaven escriure sobre realitats socials concretes i les investigaven. A més, molts escrivien per entregues! Jo vaig voler ser com ells”. No li va anar malament, perquè des que es va publicar el 1987 se n’han venut més de tres milions d’exemplars només en anglès.

Per a la següent novel·la del nord-americà, Tot un home, es van pagar xifres milionàries a la Fira de Frankfurt. Era el 1998. En aquells moments, Ester Pujol treballava a Columna i un any després va assistir a l’esmorzar de premsa de presentació del llibre en un dels hotels de la ciutat alemanya. “Va aparèixer com una estrella del rock, però vestit de blanc, impecable -diu Pujol-. El 2013, quan va venir a Barcelona per presentar Bloody Miami, era un vellet entre clàssic i estrafolari que es continuava mirant el món amb uns ulls molt vius i que s’interessava per detalls sobre Catalunya”. Marina Espasa va traduir aquella novel·la, que arribava una dècada després de Sóc la Charlotte Simmons (Columna, 2004). “Conservava el sentit de l’humor, i també la mordacitat que havia descobert anys enrere a La foguera de les vanitats -comenta Espasa-. Tenia 83 anys i encara va ser capaç de fer un retrat brillant de la immigració cubana. No havia perdut la curiositat, i això és un gran mèrit”.

Cinc llibres essencials

de l’autor

‘La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop’

Publicat el mateix any que un altre llibre emblemàtic, Ponche de ácido lisérgico, a La banda de la casa de la bomba hi ha reportatges sobre surf, Natalie Wood, la revista Playboy i la stripper Carol Doda.

‘El Nuevo Periodismo’

El pròleg d’un centenar de pàgines que obre aquesta antologia és encara el text programàtic més important sobre el Nou Periodisme. Més endavant hi ha mostres del talent d’una vintena d’autors, entre els quals hi ha Joan Didion i Gay Talese.

‘La palabra pintada’

Aquí la ploma verinosa de Wolfe va qüestionar el valor de l’art conceptual i de l’expressionisme abstracte . Entre els pintors que reben més hi ha Warhol, Pollock i De Kooning. També dispara contra crítics com Greenberg i Rosenberg.

‘La foguera de les vanitats’

La novel·la amb què Wolfe va debutar en la ficció als 57 anys és un retrat aspre dels yuppies novaiorquesos de la dècada dels 80. Es va avançar a l’American psycho de Bret Easton Ellis i a Al caer la luz de Jay McInerney.

‘Bloody Miami’

L’ascens social, l’ambició i la lluita per mantenir els privilegis són tres dels temes de la ficció de Tom Wolfe. A Bloody Miami s’hi afegeix el retrat de la immigració cubana a la ciutat del títol de la novel·la.