Aquest 2013 s'han complert cent anys del naixement de Joan Teixidor (1913-1992). Mentre Sam Abrams prepara l'edició crítica de la seva obra lírica completa -amb poemes inèdits-, una bona manera d'apropar-s'hi és a partir de L'aventura fràgil (1937), El príncep (1954) i Quan tot es trenca (1969), tres llibres fonamentals en la trajectòria del poeta. De la mateixa manera que Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Teixidor forma part de la "generació sacrificada" -en paraules de Joan Fuster-, aquells escriptors que van començar a publicar a principis de la dècada dels 30 i que van patir la fractura de la Guerra Civil i la llarguíssima postguerra.

L'any 1937, a Soldat d'avui , escriu: "L'enemic és cosa vana. / Guanyar, perdre, tant se val! / Obeeixes el qui mana, / no voldries fer cap mal". Gairebé dues dècades més tard -durant les quals s'havia convertit en un dels crítics de referència de Destino -, Teixidor publicava El príncep , llibre íntim, dolorós i recorregut per una gran força: "Jo he vist el temps bell i la mort que s'apropa" ( Venècia i Empúries ). A Quan tot es trenca , la pèrdua domina el conjunt, però encara hi ha algun vers capaç de retornar la calma al poeta: "Tots els temps que volia / ara els tinc a la mà / m'he fet ric de tendresa / navegant el teu cos" ( El temps i l'amor ).