A Una nit amb Umberto Eco, Pep Bertran, l’autor nascut a Mataró l’any 1971, entrellaça els pensaments acadèmics d’un professor de filosofia d’institut amb els records de les seves proeses sexuals. Misantrop, misogin fins a l’estereotip, egòlatra, vanitós, insegur i amb ínfules intel·lectuals, així se’ns dóna a conèixer el protagonista.
Entre disquisicions filosòfiques i records, el professor relata amb tot detall les seves conquestes sexuals amb el gènere oposat mentre configura un tractat sobre la naturalesa femenina amb frases com aquesta: “Els homes són diferents a les dones. Vivim la sexualitat d’una altra manera [...] . En els homes, la infidelitat sexual no implica necessàriament una degeneració dels sentiments que sentim per la nostra parella, com sí que passa en el cas de les dones”. El docent ho sap tot: “La temença de perdre l’amor de la persona estimada les fa anar de bòlit i el que comença com una súplica plorosa pot acabar amb batalla campal. Les dones no es resignen amb facilitat a renunciar al seu company”.
Amb aquestes sentències, Pep Bertran confegeix la seva particular versió de l’Art d’estimar del poeta llatí Ovidi, però al segle XXI. En primera persona, amb una prosa analítica, l’autor trenca, en alguns moments, la paret amb el lector a partir d’imperatius sobtats per trobar còmplices. Tot i així, en la major part del text, el que subjau, volgudament, és l’estil d’un tractat d’entomologia per on s’escolen les idees del professor sobre les dones i la debilitat humana. Una debilitat que en aquesta narració es concentra irremissiblement en el fet de posseir-les i trobar-ne la justificació en la superioritat moral que li atorguen els coneixements acadèmics i l’experiència com a depredador. Pocs moments troba per a la subtilesa i les excepcions. Tothom que no és ell, també la resta de docents de l’institut, li mereixen poca consideració.
La ‘veritat’ del professor
Al servei de l’objectiu de desautoritzar el gènere humà, en aquesta nouvelle hi apareixen Adorno, Althusser, Montaigne, Aristòtil i Parmènides, entre d’altres. Qualsevol raonament filosòfic és útil per donar suport a la veritat del professor. Per fer-ho versemblant, Bertran adapta la teoria del filòsof alemany Fichte, que apareix en un moment del llibre: “Un sistema filosòfic és gairebé un autoretrat de qui l’ha creat”, recorda. Traduït a la novel·la, el corpus filosòfic d’aquest individu troba en el seu narcisisme una pretext per endur-se al llit les alumnes, les mares dels alumnes i, si convé, la directora de l’institut, una altra cacera de la qual ens relatarà amb fruïció tots els detalls morbosos. Mentre explica les aventures amb cadascuna d’aquestes dones, no para de categoritzar-les. Cada dona, cada comportament es resumeix en una teoria del professor.
Els dos únics personatges que queden al marge del desprestigi són la Paula, una exalumna de qui confessa estar enamorat, i Umberto Eco. Pel professor, Eco es mereix totes les lloances possibles per considerar-lo representant d’una classe única. El piemontès combina amb èxit l’estudi de la filosofia i l’escriptura, dues facetes que també va conrear Nietzsche.
A Una nit amb Umberto Eco, com ja assenyala el títol, l’autor de novel·les com El nom de la rosa i L’illa del dia abans representa un mirall per al protagonista, un anhel. Umberto Eco serveix al protagonista d’aspiració i també es convertirà, quan toqui, en l’executor d’una justícia poètica que com a lectora he estat esperant des de les primeres pàgines del llibre.
