UNA DONA TITELLA SENSE TITELLAIRE

Vet aquí un cas extrem de sadomasoquisme portat a la ficció: una dona titella que ni tan sols té el dret a ser manipulada per un titellaire. Agafin A Grand Central Station em vaig asseure i vaig plorar (Viena, 2011, traducció de Marta Pera Cucurell), de l'autora canadenca Elizabeth Smart (1913-1986). L'escriptora s'obre ella mateixa en canal: ficciona la pròpia vida. És narrativa, és ficció, però al lector (i a l'autora) tant se li'n dóna: sap que es troba davant d'un diari íntim. Assistim, en qualitat de voyeurs morbosos, a una borratxera d'amor inacabable (va durar tota la seva vida) pel poeta anglès Georges Barker (1913-1991).

Aquesta narració autobiogràfica de l'amor incontrolable de l'autora s'acosta de manera extraordinària als relats dels místics. A santa Teresa, l'amor per Déu la feia gairebé levitar; a Smart, l'amor per Barker la fa viure en un globus opiaci continu. Encara, afinant més, la narració d'Elizabeth Smart la trobem força propera a Ramon Llull i El llibre d'Amic e Amat . La raó és simple: l'amor de Llull és tan sensual en la seva elevació que si substitueixes Déu per un nom d'home o dona, apareix un dels llibres d'amor més importants de la literatura universal. El llibre de Smart, igual: és el diari ficcionat d'un amor foll, total, absolut, fins a les darreres conseqüències. I això significa acceptar-ho tot, incloent-hi el rebuig de l'entorn i de la societat del moment (ella era una senyoreta de l'alta societat d'Ottawa), però també que l'amant, el poeta Barker, li fes quatre fills (un subjecte que, d'altra banda, en va fer un total de quinze: amb la seva dona oficial només en va tenir tres).

A Grand Central Station… , a causa de l'exposició impúdicament sincera de l'amor, va patir diversos problemes legals quan es va publicar, el 1945. Les societats puritanes dels Estats Units i del Canadà no estaven preparades per a un raig d'intimitat i nuesa d'aquell calibre. Està escrit amb un alt contingut simbòlic i referencial (que podem seguir gràcies a les magnífiques notes d'edició de la traductora), amb un llenguatge que combina la complexitat literària amb la quotidianitat i que recorre totes les estacions d'un amor malaltís no consumat mai (la joia, l'esperança, el desig, la recança, l'enveja per l'esposa legal del seu amor, la generositat del sentiment, la desesperança i, ja cap al final, pràcticament la renúncia).

Tota una experiència, assistir a una cerimònia en què hi ha una dona titella desvalguda i un titellaire que, en el seu immens egocentrisme, ni tan sols gasta un gram d'energia manipulant. El resultat és la febre i el deliri amorosos d'una dona titella que acaba morta i desconjuntada per terra.

UNA TITELLAIRE I DOS TITELLES

Una altra novel·la que explica patiments d'amor desiguals és La vida és breu i el desig infinit (Proa, 2012, traducció de Martí Bassets), de Patrick Lapeyre, premi Femina 2010. Aquí n'hi ha dos que pateixen davant l'egoisme del tercer, la dona, la noia, que els utilitza sense cap problema. Això sí, estimant-los molt. Està molt ben trobada la descripció dels personatges dels dos homes titella, ja que, en el fons, responen a dos tipus d'home habituals a la societat contemporània per més que un sigui nord-americà i l'altre francès, per més que un sigui casat i bastant passiu en general, a la vida, i l'altre sigui solter: es guanyi bé la vida en el món financer londinenc. No és ben bé un triangle, ja que la major part del temps, la noia, el que fa, és saltar d'un home a l'altre. No li interessa mantenir una relació alhora amb tots dos. I quan ho fa és perquè ja ha començat un període de transició de l'un a l'altre. És una novel·la terrible perquè, a diferència de l'anterior, la pena d'amor és de baixa intensitat. S'hi pot conviure, encara que pateixis. S'hi pot conviure encara que reconeguis la humiliació contínua d'aquest sotmetiment (recordem, de baixa intensitat).

Els seus protagonistes són persones normals, contemporànies, amb les mesquineses i les virtuts, que s'enganyen força sobre els seus sentiments i la raó de la seva existència (de la dels sentiments). La protagonista, la titellaire, passa per enigmàtica i especial quan en el fons, tal com es dóna tan sovint avui en dia, no és més que una noia indecisa, ben acostumada i terriblement egoista. Un llegeix aquesta novel·la i al final aprèn a no patir ni sentir pena per cap dels protagonistes, tant pels dos homes, que basen els seus impulsos vitals a esperar quan serà la propera vegada que la noia triarà d'anar amb ells, com per la noia mateixa, que va fent sense excessius problemes (incloent-hi el d'acceptar ajudes econòmiques). Té una gran virtut, aquesta novel·la de Lapeyre, més de descripció social que no literària, i és l'extrema sensibilitat per captar com funcionen alguns dels ressorts de les relacions amoroses a principis del segle XXI.

Vet aquí dos exemples de novel·les d'amor que més aviat et posen neguitós. O sigui, dues novel·les extremadament interessants.