EL LLIBRE DE LA SETMANA
MARINA ESPASA

Una veta d’or negre espurnejant

'Tots els contes: jubileu i vida mòlta' de Víctor Català. Club Editor. 546 pàg. / 24,95 €

Una veta d’or  negre espurnejant Zoom

No puc saber per experiència personal com devia ser la Barcelona de la immediata postguerra. Aquells tenebrosos anys quaranta, plens de grisor i de misèria. Amb mig país exiliat o esventrat, aniquilat a efectes pràctics. Obligat a sobreviure “amb el coratge de les herbetes que creixen entre l’empedrat de la gran ciutat”. Però puc llegir els contes de la Víctor Català i viure-la com si fos avui, ensumar l’olor de les nafres purulentes i tastar-ne el gust de derrota. I aprendre que la guerra, i el que ve després, no és dolenta per a tothom: també és un moment d’oportunitats per a pocapenes i aprofitats que es deixen caure del costat de la victòria. Com l’especulador Sebastià Gironella de Sonata moderna, un conte que condensa la por i la manca de sentit de la Guerra Civil i és alhora un retrat implacable de la vulgaritat dels nou-rics que germinen després gràcies a l’estraperlo. És un conte que, com si s’hi clavés una ganivetada, es migparteix amb l’aparició llampegant d’una figura digna d’història de terror: una vella de pell apergaminada, ulls de bèstia nocturna i dits com urpes que, al capdavall, es revelarà com l’únic ésser pur, inadaptat i inconformista, que sent “innata repugnància” cap a unes normes socials (amb el matrimoni al capdavant) i una hipocresia que coarten i limiten les personalitats excèntriques i fortes, com la de molts personatges que tresquen per aquests contes refulgents i negríssims, i com la de la seva autora, la Víctor Català.

Dos reculls plens de revelacions

Aquesta geganta de la literatura havia nascut el 1873 al poble de l’Escala amb un altre nom, Caterina Albert, però se’l va haver de transvestir per ser acceptada i valorada per una societat literària curulla d’homes de ment petita i gustos gallinacis. Massa moderna per al moment i el racó de món on havia anat a raure, va trobar en l’escriptura el refugi i l’eina d’atac contra una societat uniformitzadora que no accepta fàcilment qui en destaca i la qüestiona. Va debutar i escandalitzar amb un monòleg, La infanticida, que amb el títol ja ho diu tot, va escriure “drames rurals” i els va coronar amb Solitud, i després encara va venir Un film (3000 metres), una novel·la vibrant sobre els baixos fons barcelonins que sembla inscrita en cel·luloide. Però va haver d’aguantar el menyspreu de puristes diversos que li criticaven la llengua no fabriana i el to, massa “populatxer”. Llavors va decidir emmudir durant 25 anys, segurament per passar comptes més endavant. I, de sobte, després d’una guerra, que ella anomena “una esparveradora aclarida”, va sentir com li renaixien les forces i va deixar anar aquests dos volums de contes ara agrupats, Jubileu i Vida mòlta, el primer més urbà i el segon centrat en la vida al camp, tots dos plens de moments de revelació literària que glacen la sang. Cinc-centes pàgines de literatura viva, ferotge i esquerpa que planta cara i pinta paisatges i caràcters amb una paleta de colors tan vius que enlluernen. No sabem quan havia sigut l’última vegada que havíem llegit unes històries tan plenes de misèria, severitat, crueltat, despit i amor per la llibertat.

I quantes provisions lingüístiques va deixar per als escriptors del futur, quin festí! Qualsevol lector que s’hi aventuri notarà que és damunt d’una veta d’or negre que espurneja sense parar. Hi podrà recollir franquets, rat-bufs, llorigons, gratonells i patellides, i en podrà treure expressions tan cruels i divertides com “amb un sotabarba com una botifarra travessera” i tan precioses com “un clap de mongetes tardanes s’enaspraven fantasiosament antenes amunt”. Una llengua així és munició per sempre. Com tots els festins, però, cal racionar-los: no és recomanable llegir tots els contes d’una sola tirada, perquè són d’una fúria que tomba d’esquena. Estan habitats per dones malcasades, o estan construïts sobre la mirada d’advertència d’una sogra bòrnia. Acaben rematats amb una processó per Gran de Gràcia amb una cama de cera a les mans o són històries de fantasmes, pur Edgar Allan Poe. Sovint tenen finals cruents però lògics, com el del Fideuet i el d’en Roig. I són plens de moments i de personatges que només una escriptora de la màxima categoria pot esculpir davant nostre de manera que se’ns arrapin a l’ànima per sempre.