CRÍTICA
ÁLVARO COLOMER

L’últim escriptor europeu

'No entres dócilmente en esa noche quieta' de Ricardo Menéndez Salmón. Seix Barral. 184 pàg. / 18 €

L’últim escriptor europeu / PERE VIRGILI Zoom

Fa uns dies, xerrant sobre l’obra de Ricardo Menéndez Salmón (Gijón, 1971), algú em va dir: “Vaig deixar de llegir-lo després de la Trilogia del mal perquè em va començar a semblar un escriptor massa barroc”. No estic d’acord amb aquesta valoració, però puc entendre el motiu pel qual alguns lectors s’han allunyat lleugerament del que, sense cap mena de dubte, és un dels millors escriptors espanyols no ja de la seva generació, sinó de la narrativa contemporània. La raó d’aquell distanciament prové de la preeminència en la seva obra de les idees per sobre dels arguments. De fet, no fa gaire l’escriptor asturià va mostrar la seva conformitat amb l’opinió d’un dels seus col·legues, Mario Cuenca Sandoval, que havia dit en una entrevista que les trames de les novel·les són el resultat d’un mercadeig entre els escriptors i els lectors, i que, per tant, neixen de les mateixes entranyes del capitalisme. Menéndez Salmón va aplaudir aquestes declaracions, amb la qual cosa confirmava que, a la literatura, l’interessa més la reflexió que l’acció.

No entres dócilmente en esa noche quieta és la demostració d’aquest desdeny cap a tota forma de ficció que no faci pensar, i és per això que, en comptes d’argument, el que aquí trobem és un tema: el de la relació entre pares i fills. En aquest cas, entre l’autor i el seu propi progenitor, mort ara fa cinc anys. Després d’escriure sobre la buidor moral, els mecanismes del poder, la maldat i la individualitat, l’autor fa un parèntesi en la seva temàtica habitual per reflexionar sobre la condició de fill -ara mateix, un tema força habitual en altres autors de la seva edat- i conclou que la indagació literària que ha caracteritzat tota la seva obra ha estat sempre marcada pel seu pare. En aquest sentit, podem llegir No entres dócilmente en esa noche quieta com un autèntic manual d’escriptura, ja que el llibre està ple de reflexions sobre la relació que existeix entre l’obra d’un autor i la seva biografia.

Meditar sobre la malaltia

La novel·la també és una meditació sobre un dels temes més antics de la literatura: la malaltia. El pare de l’autor va patir un infart de cor als trenta-dos anys, va ser operat d’un quàdruple bypass, va lluitar contra l’alcoholisme, va superar un càncer i, als 72 anys, va morir per una reaparició del tumor. I tot i que això sembli una història de superació, en realitat és la d’un malalt professional que va transmetre al seu fill una por exagerada a la mort.

Per escriure aquest llibre, l’autor es va proposar ser absolutament honest i, encara més important, desprendre’s de tota la tradició literària sobre el tema de la relació entre pares i fills. Així dons, Ricardo Menéndez Salmón fa un exercici cartesià de tabula rasa que, precisament, el diferencia d’altres escriptors massa capficats en continuar la feina iniciada pels seus precedents. Tot i això, és impossible llegir No entres dócilmente en esa noche quieta sense escoltar constantment la veu -i la música- de Thomas Bernhard, un autor que va influir moltíssim en tots els narradors que avui tenen entre quaranta i cinquanta anys, però que només continua present de forma evident a l’obra de l’asturià. En aquest sentit, podem dir que Menéndez Salmón és un dels poquíssims autors espanyols que continua respectant els orígens europeus de la nostra literatura, fins al punt que, en certs moments, fa la sensació d’estar llegint una novel·la de fin du siècle. Però no del segle XX, sinó del XIX. I això, tot i que pugui semblar el contrari, és bo. Refotudament bo.