EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

La solitud i les metàfores de Carlota Gurt

'Cavalcarem tota la nit' de Carlota Gurt. Proa. 192 pàg. / 18 €

La solitud i les metàfores de Carlota Gurt Zoom

De tant en tant, la literatura catalana viu fenòmens inesperadament exitosos. Són llibres d’autors -¿o més aviat d’autores?- poc o gens coneguts que, per les raons que sigui, de cop acaparen l’atenció dels mitjans de comunicació, són recomanats i comentats a les xarxes socials, generen un cert debat -sobre el seu valor o sobre alguns dels temes que tracten- i aconsegueixen distingir-se dins l’atapeïda sobreabundància d’un panorama literari en què la majoria de títols passen desapercebuts.

Val la pena recalcar que aquests llibres fenomen - Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, Germà de gel d’Alicia Kopf, Permagel d’Eva Baltasar, Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols, Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà...- no tenen gaires coses en comú. Això fa que el seu èxit sigui encara més sorprenent, en el sentit de menys previsible i menys explicable.

Cavalcarem tota la nit, el recull de contes amb què Carlota Gurt va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2019, anava pel camí, abans que la pandèmia del Covid-19 girés damunt davall les nostres vides, de convertir-se també en un fenomen: havia generat expectatives, havia recollit elogis, els mitjans s’hi havien fixat i s’estava venent bé. Gens malament, si tenim en compte que aquest és el primer llibre de Gurt, que és traductora professional.

Entre la impetuositat i el lirisme

Compost per tretze relats, Cavalcarem tota la nit no és un recull unitari, però sí que hi abunden uns trets d’estil, uns tons narratius, unes relacions humanes i uns conflictes que donen, llevat d’excepcions, una entitat prou cohesionada al conjunt.

La prosa, més robusta que gràcil, és enèrgica, transparent i compacta. Gurt sap descriure amb precisió -sense subratllats ni obscurantismes- els caràcters dels seus personatges. També sap delimitar els estats d’ànim que els governen. Els escassos trets, idees i comportaments que els defineixen són suficients tant perquè el conte no es dispersi com perquè tingui un nucli dramàtic poderós.

Tot i que el punt de vista i la naturalesa del narrador de cada conte és diferent -alguns estan narrats en primera persona i altres en tercera, alguns són homes i altres són dones, n’hi ha d’ancians i n’hi ha de mitjana edat-, el to i la mirada de la majoria presenten sobretot dues modulacions. Uns, els que van més de cara a barraca, es caracteritzen per una impetuositat desapassionada, vital però sempre analítica. Penso en Les comportes i A totes, que figuren entre els més reeixits. Altres contes, en canvi, són més esforçats, florits i poètics. En aquests casos, l’estil de vegades fluixeja, resulta reiteratiu i pot caure en el tòpic, com passa en certs passatges de La terra no em gronxa i, sobretot, en el relat que tanca el recull, Primer va ser el cavall, després va ser l’escafandre, un cos estrany dins el llibre.

Un element compartit per molts personatges de Gurt és la seva condició de solitaris. Alguns són víctimes de la solitud -l’home de cara desfigurada de Cyrano, la botiguera ressentida i farta d’ Un món sense balances, el vidu temerari o desesperat d’ Un forat ben fondo -, però també n’hi ha que simplement van a la seva. És el cas de la protagonista de l’esplèndid L’estiu etern. És una dona que s’ha proposat no sortir de casa durant un mes i que es passa els dies en la “intimitat” de la seva piscina. De tant en tant rep les visites d’un veí, però un afany de perfecció per part d’ella -Cheever hibridat amb Hawthorne- fa impossible cap mena de relació.

Un altre motiu repetit del llibre és la dimensió metafòrica de moltes de les històries. És una dimensió metafòrica que de vegades porta el conte al terreny del fantàstic -a El dia de l’alliberament, una dona gran que ja està de tornada de tot se suïcida mitjançant una màquina esborradora o “desatomitzadora”- i que altres vegades simplement n’amplia o en distorsiona el perímetre realista -els túnels a La volta que els cobria, la velocitat a Com si fossis immortal, el rellotge i el temps a Segons fets a la nostra mida.

Cavalcarem tota la nit és un llibre desigual -com la majoria de reculls de contes- però notable, que mereix ser llegit amb les expectatives justes. Ni més ni menys.