EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Una radiografia sòbria de la cendra

'Homes en la meva situació' de Per Petterson. Club Editor/Libros del asteroide. Traducció de Carolina Moreno. 288 pàg. / 20,95 €

Una radiografia sòbria de la cendra Zoom

“Jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama”, diu Arvid Jansen, el “desficiat” protagonista d’ Homes en la meva situació. Taciturna, melancòlica, escruixidorament adolorida, la novel·la de Per Petterson (Oslo, 1952) és una exploració reposada i insidiosa d’aquesta foguera fallida, una radiografia detallista de la cendra en què es converteixen la vida i el caràcter d’un home quan l’assalten en tromba les pitjors desgràcies.

Publicada originàriament el 2018 -la traducció catalana, de Carolina Moreno, s’intueix rigorosa i meditada-, la novel·la ens presenta Jansen, el protagonista d’altres obres del mateix autor, en un moment de crisi existencial profunda. Aquesta crisi l’empeny a un deambular erràtic i crepuscular tant pels carrers i els bars de l’Oslo de principis dels 90 com pels camins més tortuosos i enfangats de la seva intimitat ferida i la seva psicologia abatuda. “En realitat la meva desesperació era abismal”, reconeix a contracor, com qui confessa un secret espantós.

Tot i que té trenta-vuit anys i s’acosta a l’edat canònica de la mitjana edat turmentada, Arvid Jansen no està passant la crisi dels quaranta. Dir-ho així seria tan inexacte com dir que les cascades del Niàgara són un salt d’aigua potent. El que li passa és que, tal com explica ell mateix, tot se li ha “volatilitzat” i ara ja no li queda res.

Patir un doble dol

Volatilitzar és exacte, perquè Jansen paeix un doble dol. D’una banda, la dona amb qui estava des dels dinou anys l’ha abandonat enduent-se amb ella les tres filles que tenen en comú; de l’altra, no fa ni dos anys que va perdre diversos familiars en l’incendi d’un ferri en què moriren cent cinquanta-nou persones. (Un incís. L’any 1990, Petterson va sofrir una pèrdua múltiple en les mateixes circumstàncies que el seu personatge, que també és escriptor.) Perplex i abaltit pel dolor, Jansen té la sensació d’estar vivint una “vida encongida”. En aquest sentit, el títol té alguna cosa de tragicòmicament feridora perquè, amb tot el que li ha passat i tot el que ha sofert, difícilment trobarem gaires homes en la situació d’Arvid Jansen.

Narrada en passat i en primera persona des d’un present indeterminat, una de les virtuts de la novel·la és que està escrita en una prosa que expressa a la perfecció el caràcter del narrador protagonista. És una prosa que és indecisa i incisiva al mateix temps, i que es desplega amb un to de gravetat densa però natural. A pesar del dolor des del qual parla, no sona mai histriònica, ni vulgarment melodramàtica, ni impostada, ni tan sols quan el curs del pensament del protagonista estira els paràgrafs com un xiclet i encadena les frases d’una manera deliberadament antinatural, una mica com si per a ell l’existir ja no fos res més que un balbuceig entrebancat.

Amb tot, Petterson no es limita a fer el retrat a càmera lenta d’una vida que s’ensorra i del caràcter d’un home que és un pare amorós però inepte, un exmarit desconcertat i un escriptor corroït pels dubtes i el desànim. Gràcies a la seva estructura ambulatòria, de vegades esfilagarsada i tot, la novel·la també funciona com una desconsolada galeria de personatges -dones amb qui Jansen flirteja i s’allita, homes amb qui es baralla o es retroba- més o menys solitaris i desesperats.

Un episodi singularment devastador, i que sintetitza la cosmovisió fatalista del conjunt, és aquell en què Jansen retroba un amic que ha decidit, il·lusionat, retornar al barri on van créixer. Lluny de donar-li pau -el paradís de la infantesa i tota la pesca-, el retorn a l’origen fa que l’amic recordi tots els abusos i escarnis de què va ser víctima a l’escola quan era petit. Fa poc que ha retornat al barri i ja en vol fugir, però en el fons sap que hi està atrapat per sempre.

Tot i que la mort i el dolor són omnipresents, Homes en la meva situació no és lúgubre ni escabrosa. És greu i existencialment severa, perquè una compunció còsmica i alhora concretíssima ho amara tot, però també hi ha calidesa i molta pietat en la prosa i la mirada de Petterson.