Poques coses resulten més desestabilitzadores per a un present viscut amb conformitat i placidesa que un inesperat assalt de la memòria. Tu ja pots tenir controlat i ordenat tot el que succeeix dins el perímetre de l’ara i aquí, però quan el passat hi irromp amb una estrepitosa i fragmentària riuada de records, la incertesa i la inquietud ho amaren tot. Això és el que li passa al protagonista i narrador de Sortir a robar cavalls, una novel·la de l’escriptor noruec Per Petterson apareguda l’any 2003 i que Club Editor publica ara en català. La traducció, de Carolina Moreno, s’intueix molt consistent.

Trond T. Sander és un home de 67 anys que després d’una vida agitada i itinerant -“Són molts els llocs on he viscut”-, marcada pels tràfecs familiars i laborals, ha deixat la ciutat per passar la vellesa “en una caseta a la riba d’un llac”. És un indret, i això és el que més li agrada, on la naturalesa encara exerceix de reina omnipresent i tutelar. De gust, Trond viu amb l’única companyia de la seva gossa i manté una relació cordial però distant amb els seus veïns. Tot i que passa els dies d’una manera calmada i reflexiva -passeja, llegeix, escolta jazz...-, una urgència indefinida però persistent el fa estar alerta. “Cal que em concentri”, repeteix sovint. I també: “No puc sofrir que vulguin entretenir-me, no tinc temps per distreure’m”. Podem deduir, tenint en compte que el seu canvi de rumb vital va ser causat per la mort en accident de la seva esposa, que la urgència que sent és la de qui s’encamina cap al final de la vida i vol ser l’amo del poc temps que li queda, però ni el narrador (ni l’autor) ens ho aclareixen explícitament.

Allunyar-se del sentit unívoc

En realitat, no hi ha res explícit ni diàfanament interpretable en la novel·la. Per bé que el narrador faci servir un llenguatge directe i col·loquial, i que s’expliqui amb una honestedat genuïna que ens empeny a refiar-nos d’ell i a creure’ns el que diu -“Tota la vida he anhelat viure sol en un lloc així, fins i tot en els moments més bons, que no han sigut pocs”-, la novel·la es construeix a còpia d’el·lipsis, discontinuïtats, insinuacions, misteris no aclarits i escenes relatades només parcialment. Com passa a la vida, aquí les coses són i succeeixen sense oferir un sentit unívoc o clar. El que ofereixen els fets i les reflexions de Sortir a robar cavalls és, sobretot, el rastre del seu esdevenir, el pes de la seva presència, la contundència del seu impacte.

L’element desestabilitzador en la vida de Trond T. és l’encontre fortuït amb un veí a qui va conèixer, tangencialment, més de cinquanta anys enrere, quan ell, un nen de ciutat, va passar un estiu amb el seu pare talant arbres al bosc. Entre els records que li retornen, sobtats i incerts però poderosos, hi ha una amistat d’adolescència que es va fer malbé per culpa d’una tragèdia, la desaparició del seu estimat pare, el dolor i el coratge (i la por, i la mesquinesa) d’aquella Noruega ocupada pels nazis... També hi ha el complicat aprenentatge de la crueltat, la gelosia, l’amor i la fortalesa íntima. Això últim és important, perquè la lucidesa de fons tant de la vida com del relat de Trond T. és que “al capdavall nosaltres decidim quan ens fa mal”.

Després de passar-se l’estiu talant arbres, l’adolescent Trond i el seu pare llancen els troncs al riu perquè el corrent els porti fins a una serradora. És un mètode de trasllat sense garanties d’èxit, perquè els troncs es poden fer malbé o quedar encallats o patir qualsevol altra eventualitat. Però veure com cauen “a l’aigua amb una bona esquitxada”, i contemplar com s’allunyen riu avall “amb calma i dignitat”, és tot un espectacle. Sense subratllats innecessaris, Petterson aconsegueix que el lector vegi en aquesta imatge un símbol de la seva novel·la.