Un dels tòpics més perillosos que circulen és el que diu que la cultura i el coneixement científic ens fan millors persones. Com si vibrar amb la música de Bach i apreciar la literatura de Goethe tingués res a veure amb commoure’s davant les necessitats dels diferents i el dolor dels més vulnerables. Com si ser un expert etòleg o un cirurgià destre et garantís prendre unes decisions morals més afinades o estar a favor d’unes propostes polítiques més democràtiques i humanistes. És un tòpic que se sent sovint, i això que el segle XX va desmentir-lo de totes les maneres possibles. I de totes les impossibles.

Un dels atractius de la interessantíssima L’esperit del temps, la nova novel·la del valencià Martí Domínguez (1966), és que aborda uns esdeveniments històrics i narra les vides d’uns personatges que no tan sols desmenteixen que els valors de la cultura i els mètodes de la ciència ens fan millors sinó que fins i tot demostren que poden fer-nos molt pitjors. En la línia d’altres novel·les anteriors, com El secret de Goethe (1999) o El retorn de Voltaire (2007), Domínguez treballa de nou a partir d’uns materials històrics verídics. En aquest cas, la matèria primera que fa servir són el nazisme i la vida del científic vienès Konrad Lorenz, que es defineix amb aquestes paraules: “Soc l’únic nazi premi Nobel. I l’únic premi Nobel que haja participat en un genocidi”.

La novel·la està muntada com una confessió escrita pel propi Lorenz després de passar quatre anys en un camp de presoners soviètic i d’haver estat sotmès a un procés de desnazificació. “Escric aquestes ratlles amb la plena disposició de redimir-me i purgar la meva pena”, diu. La confessió de Lorenz, així, funciona en mans de Domínguez com una exploració individualitzada, però paradigmàtica, de la naturalesa i la significació del nazisme. Per a Lorenz, igual que per a molts milions d’alemanys, el nazisme va ser una ideologia, però també un projecte de transcendència personal i nacional, una utopia a la qual valia la pena consagrar-ho tot i, també, una via per progressar i per fer-se un lloc en el món.

Si Lorenz va prosperar científicament i acadèmicament -entre el 1940 i el 1942 va tenir una càtedra a la Universitat de Königsberg, cosa que no va impedir que acabés destinat a l’infern del front rus- va ser perquè les seves tesis -les mescles de races perjudiquen les espècies- eren útils a la ideologia i els propòsits eugenèsics del Tercer Reich. I qui diu eugenèsics diu massivament assassins. Ho apuntàvem al principi: el cas de Lorenz, igual que els de milers de juristes, professors, antropòlegs, biòlegs i doctors, demostra que si et sents superbiosament protegit per la superioritat de la cultura i de la ciència, tot pot ser justificable i raonable. Fins i tot l’extermini en massa de milions de jueus i altres “subhumans”.

Des d’un punt de vista literari, el caràcter de confessió que pren el llibre fa que tot sigui presentat d’una manera directa i frontal. Així, Domínguez fa que Lorenz expliqui fets i exposi idees però que no s’embranqui ni en reflexions filosòfiques ni en disquisicions morals. La seva actitud, en general, és la d’una certa perplexitat autofustigadora. Això és coherent amb el personatge -un individu fred, racional, rigorós fins i tot en la complicitat amb la barbàrie-, però també fa que a la novel·la, de vegades, li faltin una tensió dramàtica i un dinamisme narratiu que l’haurien beneficiada. Sigui com sigui, L’esperit del temps és una lectura que satisfarà tots els lectors atrets pels abismes insondables i irresolubles del nazisme.