Enguany coincideixen dues reedicions d’obres d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) altament significatives: la primera novel·la, 39º a l’ombra (Lleonard Muntaner), i el primer llibre de poemes, Lovely (Jardins de Samarcanda). Les dues obres es porten una diferència de 41 anys. En la formació del riquíssim univers literari de Vicens primer va ser la narrativa. I després la poesia, que apareix fa una dècada en tromba, a través del magnetisme i l’excel·lent acollida dels seus poemaris, que han rebut un grapat de reconeixements. Per als qui arribem a l’obra de Vicens per la banda dels versos -a vegades crec que és bo fer saber la posició des d’on es mira una obra-, la reedició de 39º a l’ombra, 51 anys després de la seva publicació, és una magnífica oportunitat per encalçar la seva narrativa. I per fer-ho, ja els ho avanço, per la porta gran. No és fútil que se la consideri la seva opera prima.

Mig segle més tard, sura la pregunta de si la novel·la està massa agafada al seu temps o si ara ens resulta una arengada d’ulls inerts. Res d’això ocorre. Etiquetada en el seu moment com un retrat de les primeres falles i esvorancs de l’explotació turística -que en realitat comporta moltes més explotacions- i de la discriminació de gènere -que també en són moltes més-, una nova lectura serveix per comprovar que va molt més enllà. Sebastià Portell, en un complet i ajustat postfaci que situa perfectament l’obra, reivindica la necessitat d’una relectura actual, a la llum d’autores i teòriques com Marta Segarra, Duras, Yourcenar, Butler, Woolf o Preciado.

De la mà de la Miquela, la protagonista de 39º a l’ombra (una noia ingènua, indefensa i vulnerable, incompleta -es diu a si mateixa- que treballa en una botiga de souvenirs), transitem per un univers viu i asfixiant alhora, on s’estenen ferotges relacions de poder, on l’aparent víctima també pot ser botxí. Els personatges s’apleguen al voltant de la botiga, el bar de n’Andreu i l’hotel El Galió (hotel clivellat d’explotacions i corrupteles), llocs circumstancials, també fets a trossos, on aquests infeliços encarnen de manera més o menys terrible i aguda la misèria moral de l’època. El rerefons són els silencis de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, la castració emocional i ètica que arriba a tots els racons. Fins i tot a les festes que creen el miratge de poder-se deslliurar de les subjugacions, quan resulta el contrari.

Vicens traça amb bisturí esmolat les ferides d’aquestes relacions de poder que ho amaren tot: la feina, el sexe, el matrimoni, els somnis, les creences, la religió, la seguretat i la pròpia fragilitat... El rol mutilador de l’Església i de l’explotació laboral s’ensenya des d’una quotidianitat que, per sibil·lina, resulta encara més virulenta i desesperada. La força de l’oralitat i l’espontaneïtat treballada avancen -ara ho sabem- imatges captivadorament i anguniosament poètiques. La precisió -i la incisió- amb què l’autora dibuixa la misèria moral universalitza el fris de personatges més o menys estrafets i aquest tros de la costa mallorquina de Cala d’Or. I fa que la temperatura del llibre -canvi climàtic a part- sigui ideal.

La novel·la va obtenir el premi Sant Jordi del 1967 i, per a alguns crítics, va inaugurar allò que van anomenar Generació dels Setanta, encara que hagi pres formes tan dispars. Al llarg dels anys ha tingut diverses reedicions. La d’ara és més que oportuna perquè, a més, invita a replantejar conflictes que ens ressonen en el present. Hi ha un moment, ple de candor i neguit, que la Miquela exclama: “A tothom que passés li hauria cridat, per favor, que tingués paciència amb mi i m’escoltés”. Facin el favor.