EL LLIBRE DE LA SETMANA
ÁLVARO COLOMER

L’odi que tot ho enverina

'Terra alta' de Javier Cercas. Planeta/Columna. 384 pàg. / 21,90 €

L’odi que tot ho enverina Zoom

Al principi, quan només portes cinquanta pàgines de Terra Alta, sospites que Javier Cercas ha deixat de ser Javier Cercas. I aquest no és un pensament positiu. Creus que tens a les mans una novel·la policíaca clàssica: una investigació sense suc ni bruc, un inspector amb el típic passat obscur, un assassí amagat davant dels teus nassos... També tens la sensació, al principi de tot, que el text no té profunditat i que tampoc emmascara cap “pregunta moral”. És a dir, res d’allò que el mateix escriptor va defensar a l’assaig El punto ciego (Literatura Random House, 2016), on deia que tota novel·la havia de tenir una zona fosca, un lloc on ningú -ni el propi autor- aconseguia arribar, una pregunta transcendent que mai s’arriba a respondre. Penses, en definitiva, que Javier Cercas ha fet un Juan Benet, que no és altra cosa que abaixar el nivell de la pròpia obra per guanyar el premi Planeta.

Però tot això no són més que prejudicis. El que en realitat passa és que tens una mala opinió d’un guardó que sempre has considerat massa comercial i, en conseqüència, et molesta que certa mena d’autors entrin al joc. El problema, en aquest cas, el tens tu, no l’obra. Perquè, a mesura que avances en la lectura, i sobretot quan arribes al final, comprens que Cercas ha canviat les formes, però no la poètica. Dit d’una altra manera: s’ha posat un barret nou, però ha aconseguit encaixar-lo perfectament al seu cap.

Venjar la mort de la mare

Terra Alta, que Columna publicarà en català el 27 de novembre, ens presenta un inspector dels Mossos d’Esquadra amb un passat tan turbulent com engrescador. Nascut a la part humil de Badalona, Melchor Marín s’inclina per la delinqüència des de molt jove i només canvia les drogues per la placa de policia quan, després de llegir Els miserables i de quedar captivat amb la personalitat de Jean Valjean, decideix venjar la mort de la mare, una prostituta a qui uns nens de casa bona violen, agredeixen i maten per simple diversió. A partir d’aquest moment, el protagonista només se saltarà la llei per apallissar els homes que maltracten les dones. Per circumstàncies atzaroses, Melchor Marín es trobarà a Cambrils el dia dels atemptats de l’11 d’agost del 2017 i serà ell qui dispararà als quatre jihadistes que tots coneixem. Per protegir la seva identitat, la direcció del cos l’enviarà a la Terra Alta, on nosaltres el trobarem a punt d’iniciar la investigació de l’assassinat, amb tortura inclosa, del matrimoni més poderós de la comarca.

La novel·la comença així, amb els cadàvers encara calents de dos vells, però és als capítols on s’explica el passat del protagonista on Cercas desplega amb més força el talent literari i, encara més important, on ens recorda que, tot i haver dedicat els últims anys a escriure una mena de llibres que a vegades semblaven més assajos que novel·les, és un narrador de cap a peus.

Però és a les últimes pàgines d’una novel·la que podria ser perfectament l’inici d’una sèrie protagonitzada per l’inspector Melchor Marín -això ja ho dirà el temps- on Cercas es retroba amb si mateix i on converteix aquest thriller policíac en una reflexió sobre la matèria que més li interessa: la memòria històrica. De cop i volta, descobrim que la Batalla de l’Ebre encara ressona a la ment d’alguns catalans i que, com diu un personatge, les ferides de veritat són les que no es veuen. Cercas fins i tot fa un joc autoreferencial quan explica un fet en què va passar just el contrari que a Soldados de Salamina i en què, per tant, van ser els franquistes qui van salvar un grapat de republicans. I és per això que crec que, quan a la roda de premsa del premi Planeta Cercas va dir que tot el que tenia a dir sobre el Procés es trobava en aquest llibre, es referia a aquest últim capítol.

Terra Alta és una novel·la policíaca que satisfarà les expectatives dels amants del gènere i dels seguidors de l’autor. Però no podem oblidar una cosa que diu un personatge en cert moment: “ La mitad de un libro la pone el escritor, la otra la pones tú ”. Un consell molt útil per als lectors plens de prejudicis.