EL LLIBRE DE LA SETMANA
JÚLIA BACARDIT

Una novel·la maori per Nova Zelanda

'El mar alrededor' de Keri Hulme. Automática Trad. Enrique Maldonado. 693 pàg. / 27 €

Una novel·la maori per Nova Zelanda Zoom

El títol original d’ El mar alrededor, de la neozelandesa Keri Hulme, és The bone people ( La gent dels ossos ), una de les maneres de referir-se als autòctons maori. Guanyadora del Booker Prize l’any 1985, aquesta novel·la forma part del cànon de la literatura maori, que va començar a proliferar en forma escrita a partir de la dècada dels anys setanta.

Kerewin Holmes viu en una torre pomposa envoltada d’aigua. Mig maori i mig europea, Kerewin és una artista sense obra que ha perdut el vincle amb la seva família. Està massa sola i beu massa a la seva torre en forma d’espiral, símbol de la identitat maorique li és pròpia només a mitges. Un matí un nen mut apareix a la seva finestra. Com l’Àgata de La filla del mar, de Guimerà, en Simon (Haimama és com li diu en Joe, el seu pare maori adoptiu) hi va arribar per mar després d’un naufragi i està massa traumatitzat per explicar qui és. Al pròleg l’autora ens adverteix: la novel·la és llarga, té paraules inventades que les editores li han respectat (també les ha respectades el traductor en castellà) i les expressions en llengua maori es repeteixen. El mar alrededor és una història d’amor a tres que fermenta, mereixedora de llegir-la en temps de vacances.

MAORIS HO SÓN ELS OSSOS

Els ossos són significatius en el llegat cultural maori perquè remeten als ancestres. La novel·la recull tradicions i llengua maori ( maori vol dir “principi vital o thymós dels humans”) per lligar-les amb l’afectivitat i la possibilitat de crear un vincle nou, una família escollida.

La trama es desplega a partir del naufragi emocional i psicològic dels tres personatges principals d’una família estrambòtica creada a partir de l’atzar i de la identitat maori i els seus mestissatges. Els estereotips sobre el maori perdut, precaritzat i alcohòlic, es reafirmen en alguns passatges, i la tensió entre història personal, estigma i realitat mou el vincle entre la protagonista, en Joe i el seu fill adoptiu. La profunditat o gruix conceptual és en el transcurs de la trama, que avança lenta però intensa durant més de 600 pàgines. El sentit de l’humor entre els dos adults i el nen és casolà, tendre malgrat la violència i les batusses entre uns personatges que arriben a fer-se ferides “fins al moll de l’os”. La veu narrativa no jutja.

‘TE AO HOU’

A l’obra hi ha els límits i la importància de la identitat cultural, la cerca de l’amor fraternal entre una amistat a tres bandes que creix robusta. També hi ha el sexe, subliminal i latent en la desconfiança de la Kere, en l’esposa maori difunta d’en Joe, en l’aventura homosexual d’un d’ells. La societat neozelandesa queda reflectida en la relació a tres entre tres personatges diferents que acaben sent família, que passen d’estar sols a ser un tot amorf, imperfecte però harmònic.

Simon Haimama potser és l’encarnació d’un país jove i silvestre, amb ganes d’estimar i que l’estimin. Com la Nova Zelanda de les últimes dècades, com la reconciliació de les identitats pakeha ( foraster per referir-se als blancs) i maori després de la colonització que primer va ser física i tangible, i després personal, amb la mateixa energia destructora que l’anglès i el cristianisme van enfonsar la llengua maori i la identitat i les vides indígenes. De tot plegat els personatges en faran un Te Ao Hou, un món nou. Com a mínim ho intenten.