Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

Fer com si no hagués passat res

'La dona pèl-roja' d'Orhan Pamuk. Més Llibres / Literatura Random House. Trad. Anna Turró. 304 pàg. / 20,90 €

Fer com si no  Hagués passat res / WIKIPEDIA Zoom

L’escriptor turc Orhan Pamuk, premi Nobel de literatura el 2006, representa per a molts lectors -com la ciutat d’Istanbul, on va néixer el 1952- un punt geogràfic que enllaça l’Orient amb l’Occident, exemple d’una riquesa literària que, amb el seu dilatat perfum de Mediterrani exòtic, no deixa d’impressionar-nos. Si aquell meravellós llibre de memòries, Istanbul: ciutat i records (Bromera, 2007), semblava rajar-li a Pamuk del cor en una mena de celebració personal, la seva darrera novel·la La dona pèl-roja -publicada en català a Més Llibres i en castellà a Literatura Random House-és un exercici literari reflexiu amb unes intencions crítiques clares.

La dona pèl-roja arrenca a la dècada dels 80 del segle passat i arriba gairebé fins als nostres dies. Dividida en tres parts, les dues primeres conformen un temps que ens serveix per seguir el recorregut vital del nostre protagonista, Cem, un adolescent amb un pare represaliat per temes polítics, torturat i tancat a la presó. Amb el pare absent, Cem es posa a treballar d’aprenent de fer pous sota les ordres del mestre d’obres Mahmut. Una relació paterno-filial rica i accidentada que marcarà la vida del noi, que arrossegarà el pes de la culpa al llarg de la seva fulgurant carrera empresarial. No oblidem que en la tradició literària del Pròxim Orient els pous són una metàfora del quefer infinit de l’home: allà on trobes aigua és possible crear-hi civilització. La tercera part ve a ser un llarg monòleg de la dona pèl-roja, unes pàgines sorprenents que es poden entendre com l’informe confessional d’una investigació.

La visceralitat de la culpa

Potser La dona pèl-roja no sigui una gran novel·la, però sí que té interès pel joc literari i moral que revela Pamuk amb aquesta voluntat d’enllaçar dues tradicions clàssiques, la grega i la persa, Orient i Occident, a través del mite d’ Èdip rei de Sòfocles i la història de Rostam i Sohrab que pertany al Llibre dels reis del poeta sufí Ferdowsí. Si en la primera el fill mata el pare sense saber-ho, en la segona és el pare qui mata el fill, també sense saber-ho. ¿No saber qui mates pot legitimar l’assassinat? El tema de la culpa és visceral. ¿Podem perdonar Rostam, que mata el seu fill, i Èdip, assassí del seu pare? I aquí tenim la vella moral grega: cal que acceptem els fets i ens sentim satisfets, malgrat tot, perquè el designi dels déus, el destí, és inexorable. Però la cosa canvia si portem el cas als nostres dies, a la política espanyola, a l’europea o a la turca, com podem assumir que quan el pare, l’Estat, esclafa o mata els seus súbdits, acabem legitimant aquesta violència que exerceix vers els fills.

No hi ha dubte que La dona pèl - roja, més enllà de mostrar la feina tradicional d’un pouaire, és una obra política que assenyala el pare directament; però també és una obra feminista gràcies al paper misteriós de la protagonista pèl-roja que simbolitza la ràbia i la fúria contra unes normes socials que no accepta, una força que no està sota control anomenada llibertat. A més, Orhan Pamuk té aquest do meravellós de reflectir l’oralitat en la seva escriptura, d’encomanar la vella i deliciosa tradició literària de la paràbola i l’ancestral estima del mestratge, de fer explícita la importància vital del contacte amb la cultura i els llibres en la formació humana personal.