BarcelonaL’edició d'un llibre valuós és sempre interessant, però la reedició d’un llibre valuós és alguna cosa més: és important. Una literatura que només se sostingui en la sobreabundància bulímica de les novetats tard o d’hora es condemna a ella mateixa: un present productiu és la vida d’una cultura, però un passat viu és el que dona forma, intenció i projecte de futur a aquesta cultura. En aquest sentit, és una molt bona notícia que Comanegra hagi reeditat una novel·la pòstuma del poeta, dibuixant i narrador juvenil Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, 1955 - Barcelona, 1980) coincidint amb els quaranta anys de la seva mort i els seixanta-cinc del seu naixement.

Pare de rates va ser publicada l’any 1981 per La Magrana, va passar sense pena ni glòria i mai més no va tornar a ser reeditada. Fins avui. La novel·la s’inscriu –per tema, opció formal i actitud autoral i ideològica– dins el marc de la contracultura dels 70. És un tipus de literatura experimental, transgressora i avantguardista, per dir-ho amb tres adjectius habituals, que dona veu a uns personatges rebels i inconformistes, que retrata un món vell i autoritari en descomposició i que canta les aventures i els riscos d’un món jove deliberadament diferent –la desobediència antirepressiva, la llibertat sexual i de costums, l’impacte de la música popular de masses, l’explosió de la droga– d’aquell que l’ha precedit.

Un altre encert de la reedició és que Max Besora, un dels escriptors catalans actuals (va néixer el 1980, el mateix any que va morir Barceló) amb una concepció més llibertària i enjogassada de la literatura, n’hagi fet el pròleg. Besora porta l’aigua al seu molí: reivindica “una certa tradició marginal o andergraun” i lamenta que se l’hagi exclosa del “cànon nostrat”, situa Pare de rates al costat de les obres “postmodernes” d’Amadeu Fabregat, Terenci Moix, Biel Mesquida i Boro Miralles, i explica al lector que l’acció i l’esperit de la novel·la de Barceló, utopistes i optimistes, cal ubicar-los just abans de la decadència desesperada que retraten el Miquel Creus d’Òpera àcid i el Jordi Cussà de Cavalls salvatges.

Expressió d'una època

Tot el que diu Besora és veritat, perspicaç, instructiu. Però també és parcial. També s’ha de dir que molta literatura experimental dels 70 ha envellit molt malament i que avui és digna de ser tinguda en compte només com a expressió d’una època. Encara més: l’any 2020 ja ningú pot negar que també hi ha un tradicionalisme de l’experimentalisme i que el que hem convingut a anomenar transgressió tot sovint no passa de ser una forma extravagant de convencionalisme.

Això es veu prou clarament llegint Pare de rates. Personalment, crec que la novel·la de Barceló funciona molt millor en la primera part que en el tram final. En la primera part, els recursos de la fragmentació, de la polifonia i de l’ús imaginatiu del llenguatge estan al servei d’un personatge –el Marc– i del seu drama –la conflictiva relació amb un pare brutal i el pas espantós per un seminari sinistre–. Al tram final, en canvi, quan el Marc abraça el rock, la poesia, la droga i l’homosexualitat com a vies cap a l’alliberament i la plenitud existencial, la novel·la es desferma i deriva cap a un doll verbal que oscil·la entre el corrent de consciència i l’enfilall de sensacions i escenes inconnexes. Té interès, però perd força i, a moments, resulta ingènua, encara que Barceló era llest i no s’estalvia dosis d’autoironia i d’escepticisme.

Per valorar el llibre d’un escriptor mort massa jove és útil mesurar la tristesa que provoca tot el potencial que es va malaguanyar. Joan Barceló escrivia amb una energia verbal i mental molt considerables, i les millors pàgines de Pare de rates provoquen una tristesa molt gran.