Crítica
Llegim Crítiques 05/01/2018

La incontinència verbal de Salman Rushdie

'La decadència de Neró Golden' de Salman Rushdie. Proa/Seix Barral. Trad. Marc Rubió. 440 pàg. / 22,90 €

Damià Alou
2 min
L'escriptor britànic Salman Rushdie, a Mèxic. ALFREDO ESTRELLA / AFP

Tot i que Salman Rushdie va començar a escriure La decadència de Neró Golden molt abans que Trump arribés a la presidència dels Estats Units, alguns crítics (i potser alguns lectors) han volgut veure en la figura del seu protagonista una encarnació exagerada i deformada del president nord-americà, cosa que he vist bastant dubtosa. Tampoc m’ha semblat una novel·la humorística -com han assenyalat altres crítics-, tret que creguem que la verbositat i l’exageració desfermades són imbatibles eines de comicitat.

El narrador és un tal René Unterdenlinden (benvinguts a la malaltia referencial de Rushdie), un jovenet que ha estudiat cinema, fill d’una parella il·lustrada que viu al West Village i que està cercant tema per escriure un llargmetratge. A l’inici de la presidència d’Obama, un misteriós septuagenari que es fa dir Nero Julius Golden (una barreja d’emperadors romans amb daurats) s’instal·la a la mansió més imponent del barri del narrador. És un home molt ric que no encaixa en cap categoria racial, i que una mica més endavant descobrim que és nascut a Bombai, on es va fer multimilionari amb dubtoses operacions immobiliàries, una ciutat que abandonà quan la dona va morir en un atac terrorista. L’improbable Nero parla llatí i grec i toca el violí, li agraden la publicitat i les dones d’“alt manteniment”, i rebutja qualsevol origen ètnic, ni per a ell ni per als seus fills, als quals bateja amb nomes tan inversemblants com Petronius (Petya), agorafòbic, autista i alcohòlic; Lucius Apuleius (Apu), dissolut, encantador i estudiós de l’ocult. Dionysus (D), el més jove, només és un germanastre, com també ho serà Vespasian, fill de Vasilisa Arsenieva, una dona de grans habilitats sexuals que es convertirà en la dona de Nero.

Tots aquests personatges interactuen més o menys sense que hi hagi una trama pròpiament dita, i el més semblant a un desenllaç és la confessió que al final Nero li fa a Riya Z, l’enamorada del seu fill petit. Rushdie aconsegueix omplir les més de 400 pàgines comentant el primer que li ve al cap (llibres, pel·lícules, política), i la gràcia segueix sense veure’s en cap moment. Tampoc el narrador, que en qualque moment es vol postular com una derivació del Nick Carraway d’ El gran Gatsby, estampa la seva personalitat a la novel·la, que al final podríem llegir com un comentari sobre els perills del poder, una visió dels Estats Units actual des de la perspectiva d’un indi ric, una reflexió sobre la identitat, o un amuntegament de paraules que no porten enlloc.

stats