L’època en què transcorre l’acció de Polonesa, el retorn a la ficció novel·lística de Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) després de quatre llibres molt notables centrats en la memòria personal, familiar i comunitària, és determinant. Som a gener del 1992, en ple procés de descomposició de la Unió Soviètica, un generador d’incerteses, especulacions i desordres geopolítics a tots els nivells. Som, a més, a Varsòvia, la capital de la sempre castigada Polònia, un espai de frontera –més incertesa, més especulacions, més desordre– entre el bloc capitalista i el bloc soviètic. Per acabar d’embolicar la troca, hi som seguint les passes d’un espia israelià vidu i ja jubilat que ha sigut reactivat per dur a terme una última missió: participar en una operació de compravenda de no se sap ben bé quin material bèl·lic entre no se sap ben bé quins venedors (antics agents del KGB?) i quins compradors.

L’arrencada de la novel·la és suggeridora, però feixuga: hi ha tensió atmosfèrica i dilemes íntims, però a penes hi ha dramatisme narratiu. Hi ha reflexions sobre l’ofici d’espia i la seva dimensió existencial, que obliga a viure permanentment com un actor i a creure i a ser, alhora i sense contradicció, coses molt diferents i sovint totalment oposades. El món de duplicitats de l’espionatge ha sigut abastament explorat tant des de la literatura com des del cinema i la televisió, i Villatoro n’és conscient, per això posa en circulació tots els motius i elements habituals del subgènere: des del protagonista i narrador misantròpic i solitari –un espia introspectiu que se sent desenganxat del curs del món– fins al meticulós desplegament d’enigmes, d’identitats autèntiques o fingides o solapades, i de lleialtats i deslleialtats que ho converteixen tot en un joc de miralls on res no és el que sembla.

L’argument avança a poc a poc, tant que fins i tot resulta una mica estàtic, però Villatoro sap inventar-se un punt de gir potent, que no només afegeix intriga sinó també complexitat humana, històrica i política a la novel·la. Res no sembla el que sembla, he escrit? Pitjor: res no sembla res i tot ho sembla tot. Per arribar al pinyol de la veritat, has d’arrabassar tantes capes de mentides que, quan tens el pinyol a la mà, ni tan sols el reconeixes.

Un remolí espès d'identitats entremesclades

El narrador i protagonista de Polonesa ens explica frontalment qui és –agent del Mossad, nascut en una família jueva de Polònia abans de la Segona Guerra Mundial, tots morts en l’Holocaust–, però, ¿què significa que un espia, un home que ha fet de la mentida la seva professió i la seva forma de vida, ens expliqui qui és? És el punt fort de la novel·la: l’habilitat amb què Villatoro fa que el lector se senti xuclat pel remolí espès d’identitats entremesclades, de dubtes i d’escissions, de veritats empeltades de mentides i de mentides que acaben sent veritat, de conviccions i deures incompatibles (i tot i així compatibilitzats diàriament), en què viu i des d’on s’explica el narrador protagonista.

Polonesa, un títol que fa referència a l’escenari geogràfic de la novel·la però també a la composició musical de Chopin (que hi té un paper petit però important, entre el leitmotiv i la gràcia decorativa), està escrita en una prosa lacònica, de ritme i tons quasi telegràfics. De vegades el lector pensa que al text li faria bé que les frases curtes i tallants s’alternessin amb frases més llargues, més fluents, d’alè menys contingut. És un tret d’estil que dona un ritme sistemàticament sostingut al text, i que a l’articulisme i l’assagisme de Villatoro els beneficia –en reforça l’eficàcia comunicativa, la precisió analítica, l’ordenació d’idees i materials–, però que a la narrativa la perjudica, perquè li dona grisor i monotonia mentre li treu intensitat retòrica i trepidació. Que sempre convenen. Especialment en una novel·la d’espies.