CRÍTICA
XÈNIA DYAKONOVA

Una història commovedora

'El primer amor' d'Ivan Turguénev. Angle Editorial. Traducció de Miquel Cabal. 128 pàg. / 11,80 €

Una història commovedora / ALFA FILM Zoom

Aquests dies, llegint Dark harbor de Mark Strand (1934-2014), he recordat l’entrevista que li vaig fer el 2012, quan va venir a Barcelona per participar en el Festival Internacional de Poesia. Em va dir moltes coses memorables. Per exemple, que els seus poemes sovint naixien a partir d’un títol -posem per cas, Amor perfilat per la llum d’un fanal -, i a mesura que feia el poema anava desxifrant el significat del títol, com si fos un somni. O que si tornés a néixer, voldria viure la vida ulterior de Kafka i escriure tot allò que Kafka hauria escrit si no hagués mort als quaranta anys de tuberculosi. Quan li vaig preguntar per les seves lectures més recents, em va parlar, entusiasmat, d’ El primer amor d’Ivan Turguénev (1818-1883). Li havia quedat gravada una escena en què un home donava un cop de fuet al braç d’una noia, i ella es feia un petó al braç ferit. “Això és tan commovedor!”, em deia Strand, i jo estava francament perplexa. Era commovedor, la paraula? Vaig decidir que buscaria el llibre l’endemà mateix i ho sabria.

Ara que hi he tornat m’adono que ho havia oblidat tot menys aquesta escena, que apareix cap al final d’una manera inesperada, trencant la promesa de lirisme del títol i la melangia plàcida d’aquesta narració en primera persona. L’home és el pare del protagonista, un adolescent de setze anys rememorat per un narrador de quaranta; la noia és l’amor del fill i alhora l’amant del pare. El pare i la noia es troben d’amagat, i el fill, observador secret, veu com discuteixen, com la noia li demana que se separi de la seva dona i com el pare, per tota resposta, treu el fuet i li pega. La noia es fa un petó a la marca vermella que li ha deixat al braç i l’adolescent al principi queda esbalaït, però al cap d’una estona la passió d’ells dos, amb tota la seva força despietada, comença a suscitar-li admiració i fins i tot enveja. Aquesta exaltació en la misèria, la complaença en el patiment i la set malaltissa de sacrifici són coses que associem més amb Dostoievski que no amb Turguénev. També la rivalitat entre pare i fill per una dona ens recorda un argument dostoievskià, el d’ Els germans Karamàzov. Ara bé: en el llibre de Dostoievski aquesta rivalitat és una font d’odi i de desitjos assassins, mentre que en el de Turguénev, el narrador, havent descobert la relació del pare amb la seva estimada, afirma: “No tenia cap sentiment negatiu envers el pare. Al contrari, als meus ulls encara havia crescut…” Flaubert, que va llegir El primer amor en francès el 1863, tres anys després de la seva publicació en rus, deia en una carta a Turguénev que aquestes dues frases brillaven per damunt de la resta del relat i tenien una “fondària pertorbadora” que els lectors probablement passarien per alt.

És aquí on em ve al cap l’adjectiu de Strand. El que és commovedor en aquesta història és l’amor del fill pel pare, o la compassió que és capaç de sentir per ell en tot tipus de circumstàncies, encara que el pare sempre l’hagi tractat amb fredor i gairebé amb hostilitat. Qui sap si per a Strand en les frases que destaca Flaubert hi havia un eco emocionant de La condemna de Kafka, aquell conte en què un jove que s’acaba de prometre va a veure el seu pare vell i, quan ja pressent que el pare el vituperarà i el destruirà, se’l mira amb tendresa i pensa: “El meu pare encara és un gegant”. En aquella conversa amb Mark Strand, en un camerino del Palau de la Música, podríem haver parlat més d’ El primer amor, però jo no gosava confessar que no l’havia llegit i vaig canviar ràpidament de tema.