EL LLIBRE DE LA SETMANA
ANNA BALLBONA

Una hipnosi poètica i crua

'En aquest món, per un moment, som grandiosos', d'Ocean Vuong. Anagrama. Traducció de Yannick Garcia. 232 pàg. / 19,90 €

Una hipnosi  Poètica i crua Zoom

Ocean Vuong és un mestre traient bellesa de la crueltat i la ferida oberta. Nascut a l’antiga Saigon el 1988 i arribat als Estats Units amb només dos anys, l’autor d’aquest llibre de títol i dring lírics fa lliscar records, estampes i fulguracions de la pròpia família, de la violència domèstica, del Vietnam i la guerra, dels traumes infantils i d’adolescència, l’emigració, la condició d’homosexual i l’endinsament en el sexe... Algú, en llegir les primeres pàgines, podria pensar: oh, una altra novel·la sobre maltractaments i patatim i patatam. Les prevencions cauen de seguida, perquè l’embranzida poètica d’Ocean Vuong, la intensitat i el vigor de les imatges que construeix, les fa xixines en un tres i no res.

Aquesta és la seva novel·la de debut i l’any passat va tenir un impacte notable als Estats Units, on ja era conegut com a poeta (un dels seus llibres, per cert, es troba en castellà i edició bilingüe, Cielo nocturno con heridas de fuego, Vaso Roto, 2018). Amb una naturalitat excepcional, sense haver d’explicar-se més del compte ni enfarfegar en el seu relat autobiogràfic, Ocean Vuong transmet amb un nervi rar una impressió constant: no està disposat a deixar res de substancial al calaix perquè si s’ha posat a escriure una carta a la mare -la mare, que no la podrà comprendre mai, perquè no sap llegir- és per ensenyar la nafra i ensenyar-la ben badada. Aquesta fita no l’assoleix per cap suposada argúcia ni trampa sincera, sinó per la forma literària de narrar i d’estructurar el record i perfilar els personatges, la seva bogeria o el seu abisme (destaquen molt clarament, la mare, l’àvia i en Trevor, el diguem-ne primer nòvio).

Un món nu i cru

Ocean Vuong fa salts en el temps com qui salta a corda, barreja llocs i gèneres, a estones camina per fantàstics rails poètics, en altres moments documenta l’origen vietnamita de Tiger Woods o com l’administració indiscriminada d’Oxycontin, un opiaci contra el dolor, ha creat una onada d’addictes a l’heroïna i sobredosis als Estats Units. Avança en cercles sobre històries de violència i brutalitat, sustenta la duresa sense embafar, busca una vegada i una altra la manera d’explicar la història, la de la mare, la de l’àvia, la del Trevor -encarnació del jove blanc també perdut en l’engany del Somni Americà- i la seva, en un diàleg persistent i resistent amb tots els forats foscos: “Hi havia una època en què era prou ximplet per creure que el coneixement aclariria les coses”, o “Vull creure que en realitat el que dic és que de vegades no sé què ni qui som”, o “Però el meu dubte, mama, és a tot arreu” (i l’excel·lent traducció de Yannick Garcia encara ajuda més que tot flueixi). Ensenya aquest món nu i cru, desparat d’ornamentació, de cap intent de justificar ningú ni tampoc de justificar-se. Potser aquí rau el magnetisme que sap escampar en bona part del llibre, com si fos un hipnotitzador: et fa travessar camps, cossos, primeres experiències i drogues, tota mena de violències i alhora refugis de tendresa (és meravellós com explica per què li diuen Quisset i tot el joc amb els noms que es donen o es trien a la família). Reconstrueix peça a peça personatges esmicolats de dalt a baix, en un refer la memòria com qui recull trossos de metralla. Domina i rebrega el temps com vol, plasma la força de la natura o del paisatge lleig, tant és, amb un doll sensitiu molt destacable, crea petits clímaxs per tot seguit destrossar-los... De mostra: “La primera vegada que vaig veure un home despullat em va semblar l’eternitat”. I quan penses si exagera o si s’ensucra, ve l’estacada: “Era el meu pare, que es desvestia després de la feina. Intento posar fi al record. Però el que té l’eternitat és que no te’n pots desdir”.

Només en alguns trams de la darrera part hi ha símptomes de confusió o d’empantanegament, un no saber ben bé on vol anar a parar. Potser perquè el llibre ja ha ofert el millor de si, combinant senzillesa, truculència, reflexió i delicadesa, una punta d’humor negre -“La gent neda papallona allà on va acabar morint el senyor Carlton, tot sol, al llit”- i alguna referència recurrent, com ara a Roland Barthes. En conjunt, imparteix un exercici d’hipnosi vibrant.