Crítica
Barcelona

El gran viatge d'entrada a l'edat adulta

'La flor', de Mary Karr, publicat a Periférica & Errata Naturae, amb traducció de Regina López

Maquinària d’extracció de petroli a Midland (Texas, els Estats Units) en una imatge de l’abril. / LARRY W. SMITH / EFE Zoom

Vet aquí La flor, un llibre de memòries novel·lades amb múltiples virtuts: honest. I si se’m permet la falca ploranera, un més dels que indica curiosament quina és la nostra realitat, com a lectors europeus: la seva vida ja és la nostra vida, mentre que la nostra mai no serà la seva. És així. Posem-nos-hi bé. Els escriptors nord-americans, i en especial les autores, expliquen magníficament la petita història de les seves comunitats, les petites històries que sumades fan la gran història, que és la del seu país. Mary Karr (Texas, 1955) mostra d’una manera cronològica el pas per l’adolescència d’una noia procedent d’un poblet de Texas, criada en una família peculiar. De manera que segueix, d’alguna manera, la tradició narrativa nord-americana de la novel·la d’aventures infantils i adolescents.

L’acció passa en els anys seixanta i setanta i hem de concloure que els fets són els de la vida de l’autora. Hi ha un allunyament força interessant entre l’escriptora i el seu alter ego adolescent. Això desemboca en un relat proper, càlid, punyent, mortificant, com s’escau a l’adolescència, i alhora distanciat. Hi ha poca incidència de la gran història (la Guerra del Vietnam, per exemple, hi passa de puntetes), cosa d’agrair perquè així el relat se centra en la noia, en la seva evolució. I el personatge enganxa, es fa atractiu, és una noia malparlada (aquí els “me suda el coño” de la magnífica traducció de Regina López no han estat mai tan ben col·locats) que s’ofega al seu poblet, que vol provar-ho tot (sí, sexe, drogues i rock’n’roll) i que, un cop ens fa seus com a lectors, ens posa el nus sentimental a la gola, com cal: comença el gran viatge que és l’entrada a l’estat d’adult, sense saber res i intuint que no tot anirà a millor.

S’ha comparat la protagonista amb el del clàssic de J.D. Salinger, El vigilant en el camp de sègol. Error. Tenen poc a veure. I en alguns punts, la protagonista de Karr, igual de rebel, és molt més creïble, molt més humana. Salinger ens ofereix un adolescent amb el mateix pànic, però les seves anades i vingudes les pot fer perquè té diners. I el seu odi visceral als adults, romàntic, de vegades és melodramàtic. La noia inventada per Mary Karr –que és ella mateixa– perdona la vida als adults (que igualment veu com desferres) i mira una mica més enllà del propi nas. Molt interessant. Es pot complementar la lectura amb una altra novetat molt recomanable, El imperio de la utopía de Silvio Waisbord (Península, 2020). Ens parla dels mites i realitats de la societat dels Estats Units. Cal anar-los aprenent.