Quan el 14 de desembre del 2001 W. G. Sebald va tenir un atac de cor mentre conduïa i el seu cotxe es va estimbar contra un camió, el seu nom començava a sonar amb força per al premi Nobel de literatura. Les seves obres principals, publicades durant els anys noranta, tot just acabaven de ser traduïdes a un bon grapat de llengües i l’autor vivia un petit boom als Estats Units. Amb Roberto Bolaño passaria el mateix dos anys més tard: una mort sobtada que escapçava una carrera de futur en el moment més àlgid i feia desaparèixer un autor monumental.

Són pocs els escriptors que s’han guanyat el dret que el seu nom esdevingui un adjectiu, i Sebald és un d’ells (sebaldià), encara que l’etiqueta s’atorgui amb massa màniga ampla. Així, una novel·la sebaldiana seria aquella que, a l’estil de l’escriptor alemany, barreja la memòria amb la ficció, l’anècdota amb l’enciclopedisme, i l’assaig històric amb els manuals d’arquitectura o entomologia, i que també pot afegir fotografies antigues, diagrames i mapes per completar el relat. Per entendre la influència creixent de W. G. Sebald -en la literatura, però també en molts altres àmbits de les arts- el CCCB va dedicar el 2015 l’exposició Les variacions Sebald als seus deixebles intel·lectuals.

De la reflexió a la biografia

Austerlitz, la novel·la final de l’autor, explica la relació del narrador amb Jacques Austerlitz, un misteriós acadèmic, historiador de l’arquitectura, a qui coneix per casualitat quan se’l troba prenent notes i fent esbossos de la imponent estació de ferrocarril d’Anvers. Durant els vint anys següents s’aniran trobant fortuïtament per diversos llocs del continent, “com sempre de llavors ençà, vam reprendre la conversa ininterrompuda sense malgastar el temps parlant de la inversemblança d’haver-nos trobat”. A mesura que la relació avança, la transcripció del monòleg d’Austerlitz abandona les reflexions sobre la megalomania de les fortificacions militars o l’orientació dels coloms missatgers per descobrir-nos la vida del protagonista, un nen de Praga que se salva de les atrocitats nazis perquè els seus pares l’envien en tren a Anglaterra, on viurà com a fill adoptiu a casa d’un predicador gal·lès.

Com a la resta de novel·les de Sebald, aquí l’Holocaust torna a ser l’elefant a l’habitació, el trauma fundacional d’una biografia, allò que explica, per activa o per passiva, totes les decisions vitals de l’orfe Austerlitz, des de l’embadaliment amb les estacions de tren, l’origen de tantes deportacions -inclosa la seva-, fins a la descoberta del gueto de Theresienstadt, el seu final de trajecte particular.

Austerlitz és, en paraules de l’autor, una “ficció documental”, una narració melancòlica i tortuosa que s’aproxima una vegada i una altra, però sempre de manera obliqua, mai frontalment, al gran desastre del segle XX. L’extermini jueu com un Txernòbil conceptual, invisible i aparentment indetectable, però destinat a contaminar la memòria d’un continent durant generacions. L’Holocaust com l’irrepresentable, en definitiva, que l’autor s’esforça a evocar a través d’una prosa monòtona i antipirotècnica, sense humor ni metàfores.

A Catalunya, els llibres de W. G. Sebald s’han pogut llegir en castellà gràcies a Anagrama, i en català existien un parell de títols, ja pràcticament introbables, publicats pel Grup 62. Ara la nova Flâneur s’ha proposat solucionar-ho amb la biblioteca W. G. Sebald en català, que comença amb la reedició d’aquest clàssic en la traducció d’Anna Soler Horta, una de les sebaldianes de referència al país, que ha estat distingida amb el premi Ciutat de Barcelona 2019 a la millor traducció en català de l’any.