Crítica
IRENE PUJADAS

Una dona sola i malhumorada

'Aprendre a parlar amb les plantes' de Marta Orriols. Periscopi/Lumen. 256 pàg. / 17,50 €

Una dona sola I malhumorada / CÈLIA ATSET Zoom

“Una dona sola i malhumorada les expectatives de la qual queden reduïdes a la feina”, pensa la Paula Cid d’ella mateixa després d’estampar una bata a la cara d’un company de l’hospital. Ningú l’espera a casa i, com que no té cap intenció d’ensorrar-se, s’ha tornat més irritable. És la protagonista d’ Aprendre a parlar amb les plantes, el debut novel·lístic de Marta Orriols. La Paula Cid és una neonatòloga a la quarantena, pragmàtica i poc avesada a les emocions. Quan la coneixem, ha rebut una notícia bèstia i ha perdut el marit amb dues hores de diferència. A partir d’aquí toca reconstruir-se, i en això consisteix la novel·la: Orriols escriu sobre un procés de dol particular i sobre alguns dels tabús que envolten els viudos i els morts.

La novel·la mescla els capítols de l’accident del marit i la caiguda i la reconstrucció de la protagonista amb fragments de prosa més poètica en què la Paula es dirigeix directament al difunt. Orriols desplega la trama amb cura, tira endavant i endarrere sense estridències i combina la història principal amb subtrames d’alt capital simbòlic (l’estat i evolució del nounat Mahavir o els afers del seu veí Thomas, per exemple). De fet, la novel·la està plena de simbologia. El fet que la Paula porti criatures al món n’és un exemple evident, però també hi ha les plantes, que broten des del títol i la il·lustració de coberta (de Marta Bellvehí) fins a l’última escena i simbolitzen, com no podia ser d’una altra manera, un possible renaixement.

Dins el cap pragmàtic de la Paula s’hi lliura una batalla entre emoció i raó: veiem com el personatge gestiona el que no deixa de ser una doble mort, tentineja endavant i endarrere i busca el seu lloc nou. En ocasions la prosa és tan higiènica i pragmàtica com la protagonista, i el lector té espai per intuir què s’està coent dins el cap de la Paula sense que això s’evidenciï. Però a vegades Orriols es desvia per camins molt melosos, i l’augment de sentimentalisme fa grinyolar alguns fragments.

El desig després d’una pèrdua

El fet que la Paula parli en primera persona ja convida a identificar-s’hi més que si es tractés d’un narrador extern, però el sentimentalisme s’accentua quan la protagonista es dirigeix al mort de tu a tu o quan la prosa s’excedeix en repeticions: quan s’acumulen anàfores o enumeracions o quan la narradora repeteix algunes frases contundents. En canvi, la Paula esdevé més nítida quan actua “sense cel ni consol, amb tot el dolor feixuc que correspon a l’edat adulta”. És a dir, quan el patiment aliè l’embafa, pensa cruament en el sexe i desitja altres homes de manera “planera i banal”. Aquesta prosa més rabiosa s’assembla a la que podríem llegir en Elena Ferrante, sobretot en obres com La filla fosca o Els dies de l’abandonament, també amb dones adultes i soles com a protagonistes.

Orriols demostra com cada dol és personal i intransferible, i el descobriment previ a la mort del marit hi afegeix un matís interessant. Com a punt de partida és suculent i tracta temes tabú, com la qüestió del sexe i el desig després de la mort d’una persona estimada. Hi ha un moment que la Paula folla amb algú per despit pur cap a un mort que hauria d’estar plorant, i aquí Orriols s’endinsa per terrenys menys habituals. La possibilitat de mala llet hi és, i en el futur en voldrem més.