Crítica
PERE ANTONI PONS

Les còmiques tribulacions d’un autor gai fracassat

'Les trifulgues de l’Arthur Less' d'Andrew S. Greer. Ed. 1984 / Alianza. Trad. Marc Rubió. 320 pàg. / 18 €

Les còmiques tribulacions 
 D’un autor gai fracassat / GETTY Zoom

El protagonista de Les trifulgues de l’Arthur Less, l’Arthur Less del títol (el cognom, en anglès, vol dir “menys”, i són abundants els jocs de paraules i els equívocs que suscita la coincidència tot al llarg de la novel·la), està en hores baixes: la que fins ara havia estat la seva editorial ha rebutjat la publicació de la quarta novel·la que ha escrit i qui havia estat la seva parella durant anys, el Freddy, es casa amb el seu nou nòvio. Per si tot això fos poc, l’Arthur està a punt de fer 50 anys, una edat que -segons pensa ell mateix- marca el principi de la vellesa i la decadència.

La veritat és que és un paio molt exagerat, l’Arthur. S’ho pren tot molt a pit i reacciona amb una susceptibilitat tremendista i histriònica davant totes les coses complicades o adverses que li passen. I n’hi passen un fotimer. N’és una mostra, d’aquesta tendència a l’exageració autopunitiva i melodramàtica, la manera com decideix afrontar la crisi del casament del seu ex: muntant-se una marató viatgera (més de feina que d’esbarjo) que en qüestió d’uns pocs mesos el porta arreu del planeta, des de San Francisco i Nova York fins al Japó, passant per Mèxic, Itàlia, Alemanya, França, el Marroc i l’Índia. El relat fresc i esvalotat d’aquest marejador itinerari és l’esquelet de la novel·la amb què Andrew Sean Greer (Washington D.C., 1970) ha guanyat el Pulitzer de ficció del 2018 i que ara ens arriba en català en una bona traducció de Marc Rubió.

Quan la novel·la ja emprèn el tram final, el narrador -de qui només a les últimes pàgines en coneixerem la identitat, en un cop d’efecte que, més enllà de la sorpresa, té la virtut de redimensionar d’una manera emotiva la comicitat general de la història- ens explica que l’Arthur Less, tot sol, abatut, està pensant en la novel·la que l’editorial li ha rebutjat i, de cop, pren consciència que és una mala novel·la. Que, tot i la seva ambició i les seves intencions, és la típica història “punyent i melancòlica” sobre un “home trist” i homosexual “de mitjana edat que volta per la ciutat on va néixer, recordant el passat i tement el futur, un peripatetisme d’humiliació i recança, el procés d’erosió d’una ànima masculina solitària”. Aleshores, per arreglar-ho, el Less pren la decisió de reescriure-la amb més humor, disbauxa i ironia, i sobretot sense una compassió tan llepada, òbvia i sentimental envers el seu protagonista.

Un home digne de llàstima

Precisament, aquesta és la manera -un punt de vista distant i desenfadat, un to tirant a burleta, una prosa lleugera, colorista i enjogassada- com Andrew Sean Greer ha escrit Les trifulgues d’Arthur Less. És una opció que impedeix en tot moment que la novel·la derivi cap al melodrama romàntic -i això que està plena de materials inflamables: els desficis i els capricis amorosos, la por a la solitud, les manies presumides de l’edat, el trauma de descobrir que no és un geni-, cosa que s’agraeix, però que també, en certs passatges, dona al protagonista un aire quasi caricaturesc, que fa que ens resulti més o menys graciós o irritant, però sobretot que ens sembli una bestioleta curiosa, risible i més aviat digna de llàstima.

En relació amb això, és significatiu que els millors passatges de la novel·la -i n’hi ha de memorables- siguin aquells en què el protagonisme l’agafen tot un seguit de secundaris que posen en evidència -i alhora enriqueixen- la innocència volàtil i capriciosa, d’etern adolescent, del Less confrontant-la amb un sentit més madur i reflexionat de la vida i les relacions sentimentals. Una novel·la notable, però desigual.