Crítica
Llegim Crítiques 02/06/2018

La carnalitat dramàtica de Tennessee Williams

'Un tramvia anomenat Desig' de Tennessee Williams. Adesiara. Trad. Joan Sellent. 152 pàg. / 16 €

Damià Alou
3 min
La carnalitat dramàtica
 De Tennessee Williams

Transcorreguts més de setanta anys des de la seva estrena, Un tramvia anomenat Desig té alguna cosa que encara ens atreu, més enllà dels defectes i les caducitats de l’obra de Tennessee Williams. No debades Woody Allen s’hi ha inspirat per escriure la que és -de moment- la seva darrera pel·lícula estrenada, Wonder Wheel, on ens presenta una actriu extraordinària encarnant una neurastènica extraordinària en un ambient decadent i pansit on es troba completament fora de lloc (de fet, Blue Jasmine ja era una mica el mateix). Ja ho havia fet el Hollywood clàssic: les tres actrius que interpreten les tres obres més famoses del Williams cinematogràfic -Vivien Leigh, Elizabeth Taylor a La gata sobre la teulada de zinc i Ava Gardner a La nit de la iguana - potser no eren grans actrius -sens dubte no tan bones com Kate Winslet-, però tenien una presència que impregnava l’obra de principi a fi. Perquè Un tramvia..., a part de les samarretes suades de Marlon Brando i la seva presència lasciva i animal, és sobretot el personatge de Blanche Dubois, un emblema com n’hi ha hagut pocs de la decadència del sud dels Estats Units, de la dificultat de passar dels valors heroics i cavallerescos basats en les novel·les de Sir Walter Scott -en la definició de Mark Twain- al capitalisme pur i dur bastit sobre la llei del més fort que encarna Stanley Kowalski -el personatge de Brando- a l’obra.

La pobra Blanche arriba a casa de la seva germana, que viu a Nova Orleans i està casada amb aquest treballador polonès que és Kowalski. Blanche fuig: fuig de la ruïna que és el sud, de la pèrdua de la seva casa familiar, dels problemes amb l’alcohol, dels comptes pendents amb la llei a causa de la seva afició als noiets menors d’edat, del passat, de si mateixa. Va a la ciutat perquè no li queda res més, ha fugit “de sota un sostre amb goteres per anar a parar sota un altre que també en tenia..., perquè hi havia tempesta..., tempesta a tot arreu, i jo estava... atrapada al mig de la tempesta”.

Lluitar i maltractar

El que es troba no és exactament el que esperava, perquè la seva germana no s’ha casat precisament amb un cavaller, sinó amb un home tosc, mal educat i que creu en la màgia del sexe com a solució als problemes de la parella (les “coses que passen entre un home i una dona a les fosques”). Però com diu Blanche en un moment de lucidesa: “No és exactament un home dels que saben apreciar el perfum de gessamí, però potser és el tipus de sang que necessitem per barrejar amb la nostra”. I tot i que més endavant ho matisa dient de Stanley que “té alguna cosa d’infrahumà... com si no hagués superat l’estadi anterior a l’home”, sap que és el futur, algú que sap competir a la selva urbana, que no té por, que és capaç de qualsevol cosa per defensar el que és seu. I Williams no se n’està de portar les situacions al límit. L’home nou urbà és un lluitador, però també un maltractador, capaç de violar i de tenir els rampells més violents si algú gosa discutir-li el seu paper de rei del castell.

Llegida avui en dia, el millor d’ Un tramvia..., i en general de les obres de Williams, és la seva manca de límits a l’hora de plantejar el drama, la capacitat per portar els personatges fins al final, de deixar-los tanta corda que se’n surtin com a persones o acabin penjant-se amb la seva llibertat. La seva correcció política és zero, i potser per això, després de tant de temps de ser escrita, aquesta tragèdia conserva una carnalitat que tan bé va saber portar al cinema Elia Kazan i que ara llegim en una magnífica traducció que hem d’agrair a Joan Sellent.

stats