EL LLIBRE DE LA SETMANA
JOAN GARÍ

L’ànima i els seus pèls púbics

'Jerusalem' de Gonçalo M. Tavares. Quid Pro Quo Edicions. Traducció d’Anna Cortils Munné. 248 pàg. / 17,50 €

L’ànima 
 I els seus pèls púbics Zoom

Quan un escriptor que comenta els llibres que ha llegit s’enfronta a un títol com aquest, automàticament només té una tasca possible: intentar fer arribar al lector que encara no ha tingut la sort de navegar per les seues pàgines una part significativa de les sensacions que hi ha atresorat goludament. Aquest és l’únic repte raonable.

Dir que m’ha agradat Jerusalem, de Gonçalo M. Tavares,seria poc: m’ha entusiasmat. Feia temps que no m’encarava amb un relat de tanta potència literària, amb un estil tan original, amb uns personatges tallats amb perfils tan diamantins. Per desgràcia, no és habitual que això passe: el 90% per cent dels escriptors actuals (i potser em quede curt) emprenen les seues narracions com si després de Flaubert, de Tolstoi o de Dickens no s’haguera escrit res més. Els resultats poden ser més o menys destacables, però desprenen inequívocament un aire de segle XIX massa poderós...

Jerusalem és el resultat d’un formidable tour de force estilístic. El seu autor és l’home que ha definit la frase com un espai de responsabilitat entre dos punts. I és així: cal anar amb molt de compte amb allò que col·loques entre un punt i el següent. T’hi va la vida. Per això les oracions de Jerusalem són precises i mai òbvies, concises però desbordants de substància. La història que conten es pot resumir fàcilment: el doctor Theodor Busbeck centra tots els esforços d’investigació en una colossal obra de cinc gruixuts volums -de 800 pàgines cada un- sobre els avatars del terror en la història de la humanitat, els pobles que han massacrat i els que han sigut massacrats, les civilitzacions que s’han imposat provocant patiment i les que l’han experimentat. Les conclusions d’aquesta recerca no són reconfortants: “El món era el conflicte entre una càrrega positiva i una càrrega negativa i aquest món s’acabaria quan, ja fos a nivell general, universal, gegantesc, ja fos a nivell individual i microscòpic, assolís el zero, l’anul·lació de les dues càrregues fortes i oposades”.

Però en els dos estats possibles de l’ésser humà -víctima i botxí- hi ha una vergonya idèntica, “d’origen fisiològic obscur”. Per això els personatges de l’obra es veuen abocats a intercanviar-se aquests papers. El doctor Busbeck, per exemple, ha causat patiment tancant la seua dona, Mylia, en una clínica mental, i esterilitzant-la sense el seu consentiment. Precisament el relat comença amb una Mylia de 40 anys bambant de nit per les proximitats d’una església, i hi acabarà igualment quan aquesta dona que exemplifica “la història del cervell humà i les seves pertorbacions” cause, al seu torn, la quota d’horror que li pertoca.

La bogeria com l’enigma

No busquem en Jerusalemuna paràbola fàcilment identificable. ¿Es refereix de passada, amb aquest enigmàtic títol, al conflicte entre Israel i Palestina? Podria ser. Però això serà al fons d’una boira espessa, perquè la història que s’hi conta i, sobretot, la manera de contar-la, té un sabor diria que existencialista, amb personatges de noms impossibles en una ciutat fantasmagòrica, retallats sobre un fons d’angoixa indeterminada, al·ludint Déu però descomptant la seua atronadora absència. La mirada profundament original de Tavares s’ocupa de la bogeria com l’enigma suprem i de la relació entre els actes individuals i els actes col·lectius, sense obviar algun detall còmic que fa somriure el lector en el petit interval en què ha de deixar de pensar. Conversen Theodor i Mylia, que acaben de conèixer-se. El primer li etziba: “Els teus pares m’han dit que pots veure l’ànima”. “És veritat”, contesta la seua futura esposa. “I com és?”, retruca el metge. “Té pèls púbics”.

Hi ha obres que, pel sol fet de ser traduïdes, honoren la literatura de la llengua d’arribada. És el cas, sense cap dubte, de Jerusalem. El lector que busque una narrativa no convencional, radicalment diferent, d’altíssima exigència expressiva, no ho ha de dubtar: aquest és, de totes totes, el seu llibre.