Crítica
Campanet

'Neuromàntic', l'obra fundacional del ciberpunk

Ressenya de la novel·la de William Gibson, publicada a Pagès Editors i traduïda per Joan Fontcuberta

Imatge de l'inici de 'Matrix' / WARNER BROS Zoom

Neuromàntic, de William Gibson (Carolina del Sud, 1948), és un clàssic de la ciència-ficció postmoderna i l’obra fundacional del subgènere del ciberpunk. A més de posar en circulació conceptes avui àmpliament usats, com ara el de ciberespai (“una al·lucinació consensual viscuda diàriament per milions”, “una representació gràfica de dades extretes dels bancs de memòria de tots els ordinadors del sistema humà”), va anticipar molts elements constitutius de la nostra societat digital: la vastitud de dades en xarxa d’internet, la realitat virtual, la reformulació i resignificació de l’existència i la condició humanes a partir de la manipulació genètica i la intel·ligència artificial... Publicada el 1984 –l’acció transcorre en un avançat i difús segle XXI–, la veritat és que, llegida avui, Neuromàntic fascina com les profecies que s’han complert i inquieta com les amenaces que s’han concretat.

El valor d’una novel·la de ciència-ficció, però, no depèn de la sagacitat amb què prediu el futur sinó de la riquesa amb què construeix un món (físic, cultural, moral) plausible, de la profunditat i la intensitat amb què dramatitza un magma d’experiències humanes, i de la singularitat, l’efervescència i la precisió expressives del llenguatge. Ben igual que qualsevol altre tipus de novel·la, esclar.

La plasticitat trepidant de Gibson

En aquest sentit, i bo i reconeixent la lucidesa visionària de Gibson a l’hora de concebre un protagonista hacker –“un cowboy de consola”– que s’endinsa en un món virtual anomenat “la matriu” –sona wachovskianament familiar, eh?–, el que dona vigència a la novel·la és la plasticitat trepidant de les frases –“el cel del port era del color d’un televisor sintonitzant un canal mort”– i la construcció dels personatges més que no pas tota la profusió d’attrezzo pintorescament futurista que es desplega al llarg de les pàgines, i que inclou des d’hologrames fins a “bales subsòniques de gelatina”, passant per ulleres “inserides quirúrgicament” a les cares i per tot tipus de drogues més o menys demencials i al·lucinògenes.

Si li passa com a mi, el lector de Neuromàntic tindrà una impressió similar a la que té quan llegeix les extraordinàries novel·les de Chandler o Hammett. Que l’argument –en Case, un hacker caigut en desgràcia i físicament devastat, és contractat per dur a terme una missió que el portarà per un món tecnocriminal ple de trampes mentals i sensorials, dobles jocs i violència– és tan embolicat que en realitat és només un pretext per explorar un món i uns personatges. Molts passatges fan pensar en aquella confessió sorneguera de Chandler, que va dir que, quan no sabia com resoldre una escena, el que feia era escriure que un personatge treia una pistola. Gibson fa el mateix, però la pistola és de làser.

Traduïda per Joan Fontcuberta i els seus alumnes el 1988, és una molt bona notícia que els lectors catalans disposem d’una edició actualitzada de Neuromàntic, una radiografia al·lucinada i elèctrica del nostre present escrita en el passat i ominosament carregada de futur.