CRÍTICA
JORDI GARRIGÓS

Vides trencades a la Catalunya rural

'Estigmes' de Ramon Mas. Edicions de 1984. 144 pàg. / 16,80 €

Vides trencades a la Catalunya rural / MARC ROVIRA Zoom

És probable que Ramon Mas trobi horrorosa aquesta definició sobre ell mateix, però és un dels punks renaixentistes més brillants que tenim al país. Encara que també s’ha atrevit amb poemes breus i directes, ha estat en la narrativa on el també editor de Males Herbes i cantant dels F.P. ha destacat, principalment en la novel·la curta.

El seu debut, Crònica d’un delicte menor, era el relat d’un fet viscut en primera persona: quan va acabar reclòs durant dos dies en una comissaria després d’una manifestació. Un retrat de l’arbitrarietat i deshumanització dels cossos policials que va situar l’osonenc entre els noms a tenir en compte del panorama literari català. Amb la seva nova novel·la, Estigmes (Edicions del 1984), Mas segueix navegant pels mars en els quals millor surfeja: la brevetat i l’element vivencial. I aquest és el punt clau de la seva narrativa, perquè és un autor que sap del que parla, cap detall és gratuït. T’agradi més o menys la seva prosa, poc donada als focs artificials, sempre el trobes extraordinàriament creïble.

Explicava Donald Ray Pollock que per construir Knockemstiff necessitava tenir-hi una base real i, a partir d’aquí, inflar-la de mentides. Ramon Mas crea Puigsech (el poble que va presentar-nos a Afores, el seu primer llibre amb Edicions de 1984) a partir de tantes coses que ha vist i viscut que costa destriar ficció de realitat: el gruix és a la seva memòria i construeix a partir d’aquí. El món que l’autor retrata a Estigmes, el que fa emmalaltir el seu protagonista, en Germ, i els seus col·legues, és el seu, el del Mas com una imatge d’adolescent punk als anys 90, que al·lucina amb cançons d’All i Bad Religion, es mou amb un Vespino i mata les hores en locals familiars convertits en coffee shops d’on no para de sortir-hi fum, on consumeix pel·lícules i porros per atenuar l’angoixa d’un futur incert. No és només una vivència especial, la d’aquesta novel·la, és generacional, d’aquí l’alt valor de tot el que descriu l’autor.

Estigmes és una crònica de vides que s’han trencat i que ja veurem si podran recuperar-se, de nanos que fan slackline en la fina corda que va del nihilisme del no future a la rebel·lió contra tot el que els han dit que han de ser. La de Mas és una instantània que potser et fa prendre distància amb el context, l’entorn rural i depressiu de Puigsech -amb tot el que comporta-, però és extrapolable a quasi tot arreu.

Perquè el que importa de la història no és tant el lloc com el cercle, i el d’aquesta obra podria ser el meu, i el teu. Aquí rau part del valor d’una novel·la crua, directa i d’un realisme feridor. A Estigmes hi ha drogues, famílies desestructurades i white trash de comarques, però no juga a les lligues de Harry Crews, ni d’Irvine Welsh. Ramon Mas, és encara més cru i realista.