EL LLIBRE DE LA SETMANA

“Sobre els seus ulls s’espargí la tenebra”

ilíada homer adesiara Traducció de montserrat ros 1.167 pàg. / 45 €

“Sobre els seus ulls s’espargí la tenebra” Zoom

Els darrers anys de la seva vida, l’eminent filòleg Joan Solà va dedicar diversos comentaris a la segona traducció ribiana de l’Odissea (1948-1953), que considerava un portent literari. En el discurs que va pronunciar a la Universitat de Lleida el 7 de maig del 2009 com a reconeixement pel doctorat honoris causa que li acabaven de concedir, va dir el següent: “Per a mi els dos grans poemes de Verdaguer i la segona traducció de l’ Odissea són tres de les obres més importants de tota la nostra història des del punt de vista literari i lingüístic”. I, de fet, Solà projectava d’emprendre un estudi més ambiciós d’aquesta reconeguda traducció, que Jaume Pòrtulas, en el pròleg de la magnífica edició de la Ilíada que presento, també considera “una de les obres cabdals de la literatura catalana contemporània -i ara no em refereixo només a les traduccions-”. La mort, massa matinera, del lingüista, esdevinguda el 2010, va fer irrealitzable aquell projecte. Per cert, el recordatori del traspàs de Solà inclou les paraules de la Invocació del cèlebre poema homèric: “Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà...” Si escric tot això és perquè tinc la certesa que Joan Solà hauria saludat aquesta magna traducció de la Ilíada feta per Montserrat Ros amb paraules d’encomi -i gosaria dir que, fins i tot, d’entusiasme-. I és que ens trobem davant un autèntic esdeveniment filològic i editorial: una obra mestra.

Llegim o rellegim aquest poema antiquíssim, i quantes fórmules no ens venen al cap, ja sigui perquè en teníem un record personal, d’alguna lectura anterior, ja sigui perquè l’èpica homèrica constitueix una mena de vasta pedra basal de la cultura occidental, i moltes maneres de dir seves han esdevingut expressions familiars al lector mitjanament culte: “La mar infecunda”, “La terra nutrícia”, “La porprada mort”, “El vi que centelleja”, “La terra fluïa barrejada amb sang”, “El cap, que l’elm afeixugava”... I tots aquells cèlebres epítets, tants recursos que facilitaven la memòria del poema en la seva concepció i realització orals (n’hi ha un de bellíssim, entre els que s’apliquen a Posidó, “déu de les aigües i els terratrèmols”: cabellblau ). Per cert, també el paratext d’aquesta traducció la fa imprescindible: el pròleg de Pòrtulas, la introducció de Cuartero, les notes a la traducció i l’índex de noms propis d’Alberich. I, last but not least, la Ilíada de Ros farà un gran servei a tots aquells que no tinguin prou present l’obra La transcripció dels noms propis grecs i llatins, de la qual fou coautora amb Alberich i Mariné, per ensenyar-los que tan vàlid (i estrenu) és Aquil·leu com Aquil·les, i que cal escriure (i pronunciar) Gòrgona, Ocèans, Hèlena, Hiperíon..., noms que la nostra antiga convivència amb la llengua castellana sovint ens ha fet pronunciar altrament.

La traducció de Ros és un prodigi de bellesa i precisió. Cal llegir-la en veu alta, per fer els honors al to august de l’èpica i a la bondat del trasllat català. Modèlica quant a dicció, ritme, claredat. No gens afectada, genuïníssima en els usos lèxics, en la seva estructura sintàctica. La vera antítesi de les traduccions eixarreïdes, en expressió de la mateixa traductora. Que bé que sona Homer en la nostra llengua, en la llengua específica de Ros, que és culta i exquisidament popular ensems! “Desvià el dard punyent i l’allunyà de la teva pell com una mare fa fora una mosca que voleteja vora el seu infant que, rendit per la dolça son, s’ha ajagut a dormir”. Agamèmnon -ferit- sent “uns dolors vivíssims” en el cor, que Homer compara als del part. Però a mi de tots els passatges de les batalles interminables, de l’anàlisi i l’estratègia del fenomen de la guerra, el que més m’admira és la comparança d’episodis bèl·lics amb les tasques del camp. Llegiu, en aquesta delícia de la traducció de Ros (el fragment és del Cant XIII): “Com salten de l’ampla forca en una era espaiosa els cigrons i les faves de negrenca pell sota el buf dels vents sonors i la batuda de l’home que venta, així de la cuirassa del gloriós Menelau va rebotre l’amarga fletxa i s’allunyà volant”.