Crítica
M. ÀNGELS CABRÉ

Silencis i paraules de Marguerite Duras

'La vida material' de Marguerite Duras. Club Editor. Traducció de David Ilig. 192 pàg. / 16,50 €

Silencis i paraules de Marguerite Duras / GETTY Zoom

Des de molt jove soc fan de Marguerite Duras (Gia Dinh, Vietnam, 1914 - París, 1995). La seva obra em va captivar, de manera que l’any de la seva mort em va agafar per escriure-li un homenatge en forma de novel·la breu, una novel·la lírica que es diu El silencio i que l’any passat Jordi Cadena va portar al cinema amb el títol de L’amant del silenci i un cert regust de les pel·lícules que va fer ella, la Duras, que també en feia, de cinema. L’encapçala una frase que a La vida material -el llibre que Club Editor acaba de publicar en català amb traducció de David Ilig- ella diu que és la frase més bella que ha escrit mai. No revelo quina és.

Aquest recull de textos on parla una mica d’una sèrie d’aspectes que tenen a veure amb ella -escriptura inclosa- va veure la llum a les darreries dels anys 80, quan ja havia publicat L’amant, la novel·la que la va fer mundialment cèlebre i per la qual va rebre el Premi Goncourt. Els admiradors la paraven pel carrer. Per això va fugir de París: “Quan escric a París, trobo a faltar el defora, sortir. [...] Necessito espais per no escriure tant com necessito espais per escriure”. I es va refugiar a la seva casa de Neauphle (més enllà de Versalles), per després instal·lar-se a Trouville (a Normandia). Tot això explica a La vida material, com també explica com destruïa els seus manuscrits quan els llibres sortien publicats i els seus problemes amb l’alcohol i també la seva relació amb Yann Andréa Steiner, el jove gai amb qui va conviure els darrers anys. Duras és l’autora francesa amb més personalitat literària del segle XX. Una autora tan descarnada i tan impúdica, que La vida material és un exercici de confessió en estat pur. La Duras no oculta, la Duras no disfressa, la Duras diu coses com ara: “Escric sobre les dones per escriure sobre mi i prou a través dels segles”.

Un renaixement en català

Tot i dir tantes coses, sempre he pensat que la seva literatura està feta més de silencis que de paraules, d’absències que de presències. Queda demostrat a La tarda del senyor Andesmas, novel·la breu plena de bellesa que va veure la llum l’any 1960, immediatament després d’ Hiroshima mon amour, i que fa tres anys va publicar LaBreu Edicions. El senyor Andesmas espera. És gran, és ric i li ha comprat una casa als afores del poble a la filla encara menor d’edat, fruit d’un matrimoni fracassat. Vol fer-li una terrassa i espera el constructor. Assegut, espera. I esperant conviu amb l’absència -el constructor, la filla que ha anat al ball-. I mentre espera rep visites inesperades, presències -la filla del constructor, la dona del constructor...-: “Mentre hi hagi claror, esperaré en Michel Arc”.

També Françou espera, en concret espera tenir una vida sense ensurts, normal. Duras explica la seva història a La vida tranquil·la, que va ser la seva segona novel·la i que, per cert, Alejandra Pizarnik va traduir al castellà. La publica ara Edicions Sidillà, amb seu a l’Empordà i traducció d’Antoni Clapés. Que lluny de la tranquil·litat la vida d’aquesta noia de 25 anys que es diu Françou i estima tant el seu germà -com estimava Duras el seu, que havia mort poc abans-. Que complexa la convivència en aquesta granja familiar on el tiet s’entén amb la dona del seu nebot. El sexe i la mort. La bogeria i el seny. L’impossible equilibri familiar i, també, els desitjos de Françou: “En aquell moment vaig començar a desitjar mentalment en Tiène, a desitjar sentir la seva escalfor nua contra la meva, el seu rostre descompost de desig contra el meu. Sé que ell també; va ser a partir d’aquell dia que es va privar de venir a la meva cambra sabent que, malgrat tot, l’esperava”. Gran notícia que la Duras revisqui en català.