EL LLIBRE DE LA SETMANA
ANNA CARRERAS AUBETS
Barcelona

'Els anells de Saturn', la novel·la més inclassificable de W.G. Sebald

Flaneur publica per primer cop en català el relat de l'escriptor a la costa est d'Anglaterra

La costa de l'est d'Anglaterra, on transcorre la novel·la / GETTY IMAGES Zoom

La novel·la Els anells de Saturn, de W.G. Sebald (Wertach, Alemanya, 1944 - Norfolk, Anglaterra, 2001), un dels grans escriptors i teòrics de la literatura del segle XX, es pot llegir per primer cop en català gràcies a l’editorial Flaneur i a la traductora Anna Soler Horta. Sebald, coneixedor que els anells de Saturn estan formats per una barreja de partícules de vidre i de pols suspesa, escriu, l’any 1995, un llibre inclassificable pròxim a l’assaig enciclopèdic. Entre la fragilitat i la vulgaritat, l’obra hibrida gèneres com la biografia, el dietari, la crònica viatgera, l’exploració del mite, la reflexió moral i les memòries, una fructífera confusió de gèneres que ja havia atret escriptors com Claudio Magris i Peter Handke. Com en molts llibres de Sebald, Els anells de Saturn té un rerefons reflexiu de to amarg, amansit per l’actitud humanista de l’escriptor. L’autor va viure el nazisme i l’Holocaust, i la seva memòria se li imposa com un deure gairebé ètic, sense que això signifiqui en cap cas una escriptura moralitzant.

Situat a l’agost del 1992, el relat comença amb un narrador en primera persona i sense nom que explica que un any abans de l’escriptura va emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a la costa est d’Anglaterra. Necessita aquest periple vora el mar per omplir un buit existencial després d’haver acabat una feina molt absorbent. La contemplació dels paisatges solitaris i dels llogarrets costaners genera una fusió d’espais, èpoques i personatges, així com un doble pla narratiu: d’una banda, la descripció acurada i detalladíssima a base d’una adjectivació rica i abundant; i, de l’altra, un procés de meditació arran de les persones i dels llocs trobats al llarg del trajecte físic i espiritual que Sebald treballa amb excel·lència. Segons diu el narrador, "vaig començar a redactar les pàgines que segueixen" des de l’hospital de Norwich, en un estat d’immobilitat gairebé absoluta. A partir d’aquest capítol inicial, la prosa de Sebald sempre dansa entre el fet i la ficció, l’absència i la presència.

Llibertat de moviments i horror paralitzant

El record que preval al llarg de tota l’aventura del narrador és una sensació agredolça de llibertat de moviments i alhora d’horror paralitzant. A Els anells de Saturn, Sebald reflexiona sobre els seus temes predilectes –el temps, la memòria i la identitat–, però no ho fa des d’un punt de vista teòric ni egocèntric, sinó que gasta la fusió d’identitats en el cas concret d’ell mateix amb Michael Hamburger i amb Friedrich Hölderlin, tots tres escriptors alemanys que es van haver de traslladar a Anglaterra. L’estratègia literària de Sebald és l’oposició radical a l’oblit. Potser per aquest desig ferri de no desaparèixer, un cop contemplades les traces de destrucció arreu, el llibre esdevé homenatge i record però també crítica històrica i política sobre el passat imperial d’Anglaterra. Sebald transforma la no-permanència de la natura i de la història en acceptació, però ho fa integrant tot de materials de procedència heterogènia per bastir un univers que no desaparegui: l’art i la cultura com a pilars inalterables.

Els anells de Saturn conté cites literàries, diàlegs transcrits i imaginaris amb els escriptors preferits de l’autor, retalls de diari, fotografies –Sebald opina que la imatge fixa té una poderosa força testimonial–, fragments de somnis, etc. A més, tots els personatges del llibre, coneguts i cèlebres (Borges, Browne, Joseph Conrad, Chateaubriand) o desconeguts i anodins, tenen en comú que són individus marcats per una sensació de desarrelament. La mirada sebaldiana sobre ells tendeix, sempre, a una melancolia provocada per la constatació de la decadència universal. Un decaïment agreujat pel pas del temps, que tot ho arrabassa. El sentiment de pèrdua del narrador s’encomana amb la mateixa intensitat que la il·lusió per tot allò que roman inalterable i que no ha patit els efectes de la mecanització i la deshumanització. Sebald sap agafar la mà al lector i convidar-lo a fer el seu propi viatge mental transformador.