CRÍTICA

Radicals lliures a la foguera

'La bruixa' de Jules Michelet. Edicions de 1984. Traducció d’Anna-Maria Corredor. 384 pàg. / 22 €

Radicals lliures a la foguera / HULTON ARCHIVE / GETTY IMAGES Zoom

Jules Michelet va ser un historiador i escriptor francès del segle XIX, professor universitari fins que l’anticlericalisme ferotge que pregonava des de la càtedra el va expulsar del Collège de France el 1851. Aleshores ja havia redactat una Història de la Revolució Francesa i uns quants assajos originalíssims amb títols com L’insecte, L’oiseau o L’amour. Aquest que Edicions de 1984 ens posa a l’abast, La bruixa, amb una magnífica traducció i un molt bon pròleg d’Anna-Maria Corredor, és del tot insòlit: per parlar de la història i furgar en l’antropologia del fenomen de les bruixes des de l’Alta Edat Mitjana fins al segle XVIII barreja el rigor històric i la ficció, molt abans que ens clavessin la llauna amb el concepte aparentment modern però més vell que l’anar a peu de storytelling. I és que és cert que, a vegades, una escena que recreï el passat és més eficaç que set volums que en detallin cadascuna de les característiques sociològiques, econòmiques i demogràfiques. Michelet, un fervent seguidor de l’esperit de les Llums i contrari a l’obscurantisme de l’Església, volia saber per què hi havia hagut tantes dones qualificades de bruixes des del començament de l’Edat Mitjana, per què havien estat tan perseguides i com podien treure’s aquest estigma del damunt, i va pensar que, revivint alguns dels passatges de les vides d’aquestes dones faria entendre als lectors què havia passat: hi ha moments, però, en els quals la lectura es fa una mica difícil de seguir, perquè no sabem si som a les notes i referències als tractats antics o en plena dramatització. Però l’interès del que explica ho compensa.

Encanteris, filtres i dimonis

Michelet es va submergir en els tractats medievals i en les actes dels judicis contra heretges i bruixes i va provar d’extreure’n la realitat més objectiva possible. El que hi va trobar fa esfereir i és apassionant alhora, com ara les descripcions dels sàbats, reunions de fins a dotze mil persones de nit, al bosc, festes paganes amb nobles amagats rere màscares, dones de quatre grapes fent de taula i serfs de la gleva disposats a adorar tot el contrari del que l’Església s’esforçava a fer-los creure durant el dia, beuratges que anul·laven les voluntats de les noies i vídues i monges (!) que s’hi congregaven, a les quals els priors, capellans i, en general, els homes, enganyaven explicant que les posseïa Satanàs per poder-ne fer el que volguessin. Encanteris, filtres d’amor, dimoniets de la llar: Michelet prova de trobar una explicació científica de cadascun dels elements que conformen el món de la bruixeria. O una explicació històrico-antropològica, si més no: d’on ve l’incest entre mare i fill, o com és que l’adulteri surt en totes les manifestacions literàries medievals ( romans, fabliaux, poesia trobadoresca): perquè era una pràctica del tot normalitzada en el món pagà.

La segona part del llibre analitza judicis cèlebres a la França dels segles XVI i XVII contra dones suposadament posseïdes per bruixeria, en realitat víctimes de frares o fins i tot bisbes depravats o sàdics, i acaba amb una proclamació enfervorida a favor de les Llums i la racionalitat. L’arribada de Voltaire, per a Michelet, és com l’arribada d’un Messies. A l’epíleg hi trobem una frase memorable: “Trobeu-me una ciència que no hagi estat una revolta” i no podem fer més que agrair l’esperit d’aquest professor que va provar de desmentir els muntatges i persecucions contra les dones per part d’un sistema que les temia i les volia controlar.