La veritat és que Nikos Khuliaràs -nascut a Ioànnina, Grècia, el 1940 i mort el 2015- no és un pintor que escriu o un escriptor que pinta, sinó més aviat una mena d’artista total, si és que això és possible. En tot cas, en altres èpoques potser el descriuríem com un home del Renaixement; però ben mirat tampoc li escau del tot. Deixem-ho en un artista complet o global o polièdric que destaca com a il·lustrador, poeta, escultor, músic, pintor i, esclar, especialment bé en la seva faceta d’escriptor. Alguns dels relats de L’altra meitat, llibret publicat per Males Herbes amb traducció de Mercè Guitart, són una autèntica meravella. Encara més, els contes són il·lustrats pel mateix i singular narrador.

Només amb un conte tan bo i ben escrit com L’altra meitat, que dona títol al llibre, n’hi hauria prou per descobrir que Khuliaràs és un escriptor de primera. Però n’hi ha més, uns quants, de tan bons, d’excel·lents. És un autèntic misteri com es pot escriure tan bé i d’una forma tan senzilla. Quin estil més extraordinari i adorable, quina manera d’embolcallar el lector en un món tan íntim i proper i ple d’humanitat. Ens presenta un univers farcit d’antiherois quotidians, éssers de vegades insondables i perduts en ells mateixos, sacsejats per un món absurd que els precipita i no els té en compte, per un atzar implacable que els pertorba i arracona. Podríem posar com a exemple la protagonista de L’home fatal, Aspassia Vertodulu, l’aneguet lleig de la casa, la tieta i el seu misteri trist, un misteri que senzillament us trenca el cor; o la indescriptible i terrible acció del protagonista d’ El bany de Pavlos Kondosakos ; així com la tragèdia de Làzaros Deftereos a El gat, amb la impossibilitat d’alliberar-se de la seva mare; o el temps malaguanyat del caporal Nikiforos Ganasulis, atrapat pel destí a El permís, etcètera. No em digueu que els noms d’aquests personatges no són significatius i sensacionals: n’hi ha d’altres d’entranyables i particulars com Andigoni Peta, Geràsimos Gremos, Stavros Galazulas, Panagiotis Patelis, etc.

No és només l’estil i la forma dels relats el que ens fascina, sinó també el seu hel·lenisme xopat de natura humana, una barreja lírica que combina tradició i avantguarda, ben enllaçat amb un món tan reconeixible com surrealista. Tenim la sensació que Kafka i Woody Allen van agafats de la mà i somriuen. Sempre, però, amb un rerefons de foscor, una foscor il·luminada per un humor tràgic, pessimista i meravellós. Khuliaràs és, sens dubte, un autèntic mestre de la vida; o sigui, un humorista de primera.