Crítica
XÈNIA DYAKONOVA

Ivan Bunin: cent anys de la contrarevolució

'Els dies maleïts' d'Ivan Bunin. Quid Pro Quo. Traducció de Laia Santanach i Sabatés 222 pàg. / 17,50 €

Ivan Bunin: cent anys de la contrarevolució / GETTY Zoom

“Aquí s’interrompen les meves notes. Vaig enterrar tan bé les pàgines que venien a continuació que no vaig aconseguir trobar-les abans de la nostra fugida a finals del gener de 1920”. Són les últimes frases d’ Els dies maleïts, el dietari que Ivan Bunin (1870-1953) va portar el 1918 i el 1919, primer a Moscou i després a Odessa: d’allà va marxar cap a França, on viuria fins al final enyorat d’un país que ja només existia als seus records i la seva prosa, que va ser distingida el 1933 amb el premi Nobel de literatura. Les pàgines perdudes del dietari no van aparèixer i el llibre que coneixem ara també va portar una vida soterrada fins al 1991, quan, havent passat per una edició discreta a Berlín i una altra a París, va sortir per primera vegada a Rússia.

No és estrany que durant els anys soviètics Els dies maleïts fos impublicable: Ivan Bunin hi descriu l’època immediatament posterior a la Revolució Russa amb una fúria profunda i eloqüent dirigida contra els bolxevics i els seus aliats. Per a ell, el triomf dels revolucionaris ha desfermat els instints més baixos del poble, i tothom es creu amb el dret de robar i matar tant com vulgui. Com a aristòcrata, Bunin sent un cert rebuig cap a les classes baixes, i més en el moment en què es van tornar perilloses; com a escriptor i ésser humà, compadia la gent humil i vivia dolorosament l’hostilitat amb què el tractaven. Ho il·lustra un dels episodis més reveladors: Bunin topa al carrer amb un soldat d’aspecte miserable, que li escup i li diu: “Dèspota, fill de puta!” Al tornar a casa, l’escriptor remena els manuscrits a la recerca d’una coartada contra aquella acusació, i la troba de seguida. En una nota hi té apuntat que la seva minyona Tània, quan ha de buidar la paperera de l’amo, n’agafa d’amagat uns esborranys: “Els doblega i els llegeix lentament, amb un lleu somriure a la boca... Però tem demanar-me un dels meus llibres, li fa vergonya. De quina manera més cruel i repugnant vivim!” Aquestes paraules, evidentment, no resolen res, però la gràcia és que fan néixer un personatge. Vet aquí el millor art de Bunin: la força dramàtica del llenguatge, la capacitat de pintar un retrat viu amb una pinzellada, o de crear una atmosfera amb una sola imatge sensorial, com ara “l’aire desprenia una forta olor de samarra de pell d’ovella”.

Un autor oblidat

D’Ivan Bunin, autor de relats exquisits, poemes impecables i una novel·la important, La vida d’Arséniev (1927-1933), avui dia no se’n parla gaire, i és una pena. Vladimir Nabokov, un altre emigrant nostàlgic, trenta anys més jove que Bunin, va enviar-li un llibre amb una dedicatòria que deia: “Al gran mestre, d’un deixeble diligent”. A les seves memòries, Nabokov descriu la seva primera trobada, el 1936 a París: Bunin hi apareix com un home arrogant i d’una vulgaritat sense remei que presumeix de dur l’esquena més dreta que l’altre i li imposa un to de familiaritat forçada. Tot i així, Nabokov reconeix que els versos de Bunin “flueixen prodigiosament” i confessa que els prefereix al “brocat de la seva prosa”.

Per a Varlam Xalàmov, en canvi, el Bunin més perfecte és el dels contes més curts, com ara Llops, de dues pàgines: una parella fa un passeig amb carruatge, entra al bosc i fuig al veure-hi tres llops de mirada verda i vermella. Com diu Xalàmov, els ulls dels animals brillen amb una llum que il·lumina tot el conte. Val a dir que una frase admirativa sobre Bunin, pronunciada pel presoner Xalàmov el 1943, li va costar una condemna de deu anys més al gulag; per sort, ell també va sortir viu del cau de les feres.