CRÍTICA.

Heidegger va conèixer ‘Erewhon’?

'Erewhon' de Samuel Butler. Adesiara. Traducció de Victòria Gual. 290 pàg. / 20 €

Heidegger va conèixer ‘Erewhon’? Zoom

L’Anglaterra de Samuel Butler era un país molt civilitzat, que ja feia gairebé cent anys que havia iniciat la Revolució Industrial. El britànic era un imperi puixant, que, tot i això, encara havia de viure el seu apogeu a final del segle XIX, amb la pràctica colonialista -que avui ens sembla tan execrable-. Butler és fill de l’època victoriana, com Dickens o Bulwer-Lytton, compatriotes seus.

Erewhon -gairebé un anagrama de la paraula nowhere - és el nom d’un país fabulós, als antípodes de la terra natal del protagonista, que hi ha viatjat com a missioner. En els seus Quaderns, Butler revela algunes claus del pensament d’aquesta seva novel·la filosòfica, tan plena d’idees brillants com una mica desmanegada pel que fa a l’estructura (cal aplaudir-ne la magnífica traducció de Victòria Gual i Godó). I hi apunta: “Hi ha bastantes possibilitats que la meva obra sigui oblidada”. S’equivocava: el llibre, amb tots els seus defectes, transcendeix el seu segle. A més, llegit avui dia ens pot sorprendre per algunes curioses intuïcions, més o menys oraculars. Traduint a l’anglès l’estudi d’un savi erewhonià, el narrador comenta: “L’autor diu aleshores que ell preveu un futur en què serà possible descobrir, examinant un sol cabell amb un potent microscopi, si una persona pot ser insultada amb impunitat”.

El protagonista -un gentleman ros com un fil d’or- arriba al país i de seguida s’hi veurà retingut com si hagués ingressat en una secta. Es tracta d’una societat idòlatra, que associa crim i malaltia i que, des de fa generacions, condemna vigorosament la tècnica i el progrés. A Erewhon hi ha una mena de bancs musicals merament testimonials, perquè les transaccions monetàries es fan en un altre banc; unes facultats de la Desraó que ensenyen a fugir de la tirania del raonament, i dos idiomes per comunicar-se, per bé que un d’ells és una mena de llengua morta. Menjar carn hi està prohibit, però tothom mira de burlar la interdicció. I es creu en la preexistència: nadons que busquen amb desesperació uns pares per néixer en la vida mundana. De tard en tard, algun il·luminat s’arroga una comunicació directa amb el Suprem per imposar una nova llei...

Els erewhonians acostumen a ser d’una gran bellesa física. El jove protagonista s’enamorarà de la filla petita de la família que l’acull. Ella, malgrat l’ofegosa moral oficial, el correspon. Fins al desenllaç delirant... L’escèptic Butler sembla que es foti del mort i de qui el vetlla: el darrer capítol dibuixa una mena d’aliança entre les bones intencions del missioner i el càlcul del negociant capitalista. La ironia campa pertot: “Quan es mor algú, els amics de la família no escriuen cap carta de condol ni van a l’escampada de les cendres ni porten dol, però sí que envien unes capsetes plenes de llàgrimes artificials amb el nom del remitent pintat amb pulcritud a la part de fora de la tapa”. Les pàgines més interessants expliquen la radical condemna de la tècnica: les màquines acabarien suplantant les persones.