Crítica
DAMIÀ ALOU

Frankenstein: el monstre que volia ser home

'Mary Shelley i el monstre de Frankenstein' de Ricard Ruiz Garzón. Angle. 224 pàg. / 14,90 €

Frankenstein: el monstre que volia ser home Zoom

La història és prou coneguda: el 15 de juny de 1816, a la Vil·la Diodati, a prop de Ginebra, Suïssa, quatre escriptors de moralitat poc convencional s’enfrontaren a la juguesca proposada per un d’ells, Lord Byron: “Cadascun de nosaltres escriurà una història de fantasmes”. Un d’ells, el doctor John W. Polidori, acabaria escrivint El vampir ; el poeta P.B. Shelley, el Prometeu alliberat ; la història de Byron acabaria sent un fragment de Mazeppa, i l’única dona que hi havia entre ells, Mary Godwin -que després es convertiria en Mary Shelley-, produiria l’obra més immortal que es va concebre allà, un clàssic que encara avui es recorda, es llegeix, es versiona, i que ha estat una de les obres més fructíferes de la literatura fantàstica: Frankenstein o El modern Prometeu. Mary tenia aleshores 19 anys, i quan es va publicar, el 1918, en tenia 21. No va ser una inspiració divina (ni del Creador ni de Shelley).

La mare de Mary, Mary Wollstonecraft, havia estat una pionera del feminisme, autora de Vindicació dels drets de la dona, i havia entrat en contacte amb els reformistes radicals de Londres. Després d’una vida amorosa agitada, va acabar casant-se amb un altre pensador, William Godwin, en una relació que aquest descriuria com a “pura amistat fonent-se en amor”. És a dir, que Mary Shelley es va criar en un ambient intel·lectual, i amb una mare que reivindicava un dels drets fonamentals de la dona: la llibertat. I va ser aquesta llibertat la que la va empènyer a fugir d’Anglaterra amb un home casat (Shelley), amb qui contrauria matrimoni i tindria quatre fills, dels quals només en sobreviuria un.

És a dir, tal com ens explica amb molta cura, claredat i passió Ricard Ruiz Garzón al seu llibre sobre Frankenstein, Mary Shelley es va trobar de sobte en una cruïlla personal i intel·lectual on confluïen diversos temes que es desenvoluparan a la literatura posterior, el no menys important dels quals seria: què ens fa humans? El monstre de Frankenstein -perquè recordem que, des del primer moment, és un monstre-és algú que senzillament vol ser acceptat com a home perquè així se l’ha creat. Com molt bé diu Ruiz Garzón, Frankenstein neix per la necessitat de l’ateisme. El doctor Frankenstein mata literalment Déu en concebre i executar la creació d’un ésser humà a partir de la mort, de matèria que ja ha començat a podrir-se. Perquè, evidentment, el doctor Frankenstein fabrica una criatura que cobra vida, que camina, però a la qual li manca, de bon principi, la voluntat, el poder d’elegir.

A la pel·lícula de James Whale, la substitució d’un cervell normal pel d’un criminal espatlla els plans del doctor, però el monstre no deixa de lluitar per ser acceptat. Perquè el monstre és monstre perquè topa amb la principal barrera d’acceptació humana: l’estètica. La criatura és lletja, no parla, és immensa: tot i tenir totes les característiques humanes, els seus semblants la veuen diferent. Només troba l’acceptació d’un cec i d’una nina, i la suprema ironia és que, a la seqüela que va rodar Whale, La núvia de Frankenstein, ni tan sols aquesta, creada pel doctor, l’acaba acceptant... per lleig. El relat de Shelley és una història de solitud radical (com gran part del gènere fantàstic) que té com a fills moderns els replicants de Blade runner o el mateix Hellboy.

I tot això és molt poc comparat amb el que trobareu en aquest fascinant llibre, que destria tots els fils de la trama, i que fa bona la dita que els assaigs són de vegades les obres més autobiogràfiques d’un autor.